16 oct. Trobarà fe?
L’escena que recull el fragment de l’Evangeli d’avui mostra a Jesús convidant als apòstols a l’oració, a orar sempre, al mateix temps que els interpel·la també sobre la seva fe: quan vingui el Fill de l’Home, trobarà aquesta fe a la terra? Fe i oració, perquè el res, el prec, la pregària, la mirada dirigida amb esperança a l’alt, brollen de la trobada entre Déu i la seva criatura, quan Déu surt al pas de la vida de l’home i l’home li reconeix amb meravella. En efecte, la sorpresa de la seva presència, la promesa i el consol que suposa descobrir les seves petjades, les traces del seu pas al costat de nosaltres, quan troba espai en la nostra ànima, es torna silenci, el que fa falta per a contemplar-lo, el silenci en el qual el nostre home interior s’atreveix amb la seva veritable alçada.
L’home ora i demana quan intueix el do com a possibilitat. Quan sembla raonable pensar que la gràcia és possible. Resem i ens lliurem al prec perquè els nostres mèrits no hi arriben, perquè les nostres forces són incapaces, no suficients. L’home viu esperançat només quan des del reconeixement de la presència de Déu pot pensar en el do immerescut, desitjat però no degut. Ens posem interiorment de puntetes, i demanem i ens atrevim a més del que posseïm, només quan Déu ens ha revelat la seva llei, que és l’amor gratuït i per sempre per cadascun dels seus fills.
El Senyor ens crida a l’oració sempre perquè Ell mateix en fer-se present la fa possible. Per això l’Eucaristia serà lloc i manera primordial per a la nostra oració. Efectivament, amb el sagrament del baptisme el Senyor ens va capacitar per a saber-lo present, per a poder afirmar-li encara que la seva presència real sigui misteriosa i quedi sempre una mica més enllà de l’abast dels sentits. No podrem mai demostrar la seva presència en l’Hòstia, perquè el Senyor es resisteix als nostres instruments de laboratori. Però amb la gràcia rebuda en el baptisme, i per l’experiència de la nostra vida cristiana, ens descobrirem rampells a afirmar la seva presència sense trair ni una mica del nostre: Ell està i, en acompanyar-nos, ens regala poder mirar-nos a nosaltres mateixos des de l’altura de la seva ser; és llavors quan neix en nosaltres l’oració, l’espera d’un més que ha d’arribar-nos des de les seves mans. Hi haurà fe? Sí, si tornem sempre a l’altar, al sagrament de la seva presència real.
La presència de Jesús en l’Eucaristia és amable. És permanent i fidel. És misteriosa, sens dubte, però no perquè el Senyor no es vulgui donar a conèixer, sinó perquè Ell supera infinitament l’ample del que som capaços d’abraçar. Ens regala conèixer-lo des de la fe, que és un gest humà total, alguna cosa que Ell comença i possibilita, però que en nosaltres és resposta humana del tot. A l’Eucaristia es pot tornar. Podem tornar a mirar-la, a escoltar-la, podem donar-li temps de nou. Perquè, d’alguna manera, està sempre començant. Sempre el Senyor ens vols involucrar en ella, barrejant el que Ell i nosaltres som. Perquè es doni la fe i el nostre completament.
