12 març Ser només tu

L’altre dia vaig mantenir una llarga conversa amb un home amic molt gran. Els seus fills s’han enfadat entre ells i li fa mal infinit aquesta brega inesperada. Cap al final de la nostra estona junts panteixava entre les paraules, sagnant per la pregunta, mentre deia una vegada i una altra: què he fet malament? Acabada la nostra cita, quan tornava a casa vaig descobrir que la pregunta em rebotava per dins, com si el cor fos un tapet verd i suau d’un billar nou. La qüestió demanava resposta mentre anava ofegant al pobre home en les seves pròpies paraules; què és el que he fet malament? Un pare sencer, lliurant gastades les últimes hores de la seva jornada vital, a punt de començar el camí de tornada al Cel per a ser una altra vegada fill. Però als noranta, la vida encara li demana aquesta última costa.

Li vaig parlar dels nostres pecats; qui no en té! Dels seus com a pare i dels pecats dels fills. Vam parlar de la misericòrdia de Déu, que ho pot tot i més. I així parlàvem mentre el vell repetia la seva pregunta. Fins que em vaig adonar del parany que ens fa caure a tots. Avi, el que has fet malament ha estat ser només tu. Perquè no hi ha cor humà, ni tan sols el dels fills bons, que no ho demani tot, que no ho demani i ho esperi tot amb cada espasme de la seva carn cardíaca. Ho volem tot i ho cridem amb cada nova aspiració. Tot. Necessitem a Déu, volem a Déu, demanem a Déu, ho volem tot sempre, però sembla que només tenim un pare, o una mare, o un germà, o un professor, o un pobra capellà, o només l’amic que avui no s’ha recordat de nosaltres. El meu benvolgut ancià: el que has fet malament, vell, vell arrugat i corb, és ser només tu. Des del principi, des de fa noranta anys, des que els teus fills van néixer… Només tu quan despertaven, tu quan tornaven a casa, o tu quan et confiaven un problema secret; només tu quan ells esperaven a Déu.

Li passa al meu vell estimat. És també el que ens passa als capellans a les esglésies. Els metges ens diran el mateix de les veus en les seves consultes. I ho descobreixen els amants en abandonar els seus llits. L’ànima espera sempre a Déu, un infinit, i sembla que només li arriba una carn petita i incapaç, un cor d’home que no pot més que el nostre, ple també de les cicatrius dels seus límits i els seus pecats, tan bessons dels nostres. És gairebé injust! Avui paga el vell, però demà pagarem nosaltres… Pensem equivocadament que cadascun som la distància infinita entre el que som i el que podríem haver estat; això és el que fem malament. El pare no és Déu, ni la mare és Déu, ni el capellà ni el germà. Som testimonis. Avi amic: ets testimoni de Déu, col·laborador seu, el seu herald. Però això demana reformes en els ulls dels fills, un treball que ens toca fer tots els dies, un exercici que és la tasca de la vida. És per una genialitat del Senyor, que s’ha inventat la manera de romandre Déu, enorme, capaç, forta i etern, i que alhora nosaltres el puguem rebre sencer sense quedar aixafats per la seva omnipotència. Així és, la pobra carn vella de cadascun és la petitesa on ens arriba el Déu gran i bo, font de vida que demana ser estimat així.
Avi que et fa mal: el que has fet malament és que els altres encara no estimem a Déu prou com per a no fer-te culpable. Per això, demana, resa per nosaltres, perquè ens passa com al poble d’Israel, que en el desert es queixava pesat contra Moisès perquè el camí es feia dur. Ho recull el fragment de l’Èxode que es llegeix aquest diumenge a Missa: En aquells dies, el poble, torturat per la set, va murmurar contra Moisès: Ens has fet sortir d’Egipte per a fer-nos morir de set a nosaltres, als nostres fills i als nostres bestiars? Va clamar Moisès: Què puc fer amb aquest poble? Poc falta perquè m’apedreguin. I Déu li va dir: ves, que allí estaré jo davant teu. El problema és Déu, no el límit de l’altre.