31 des. Senyor del temps
El temps és una cosa misteriosa i important. Subjecta tot el nostre en el seu interior. És per a nosaltres, se’ns dóna, encara que no és només nostre. Sens dubte: no ens pertany del tot. Perquè si fos així, li imposaríem segur densitats diferents. Aniria a pocs i a poc a poc quan les coses vinguessin de bones. I en la prova, quan les vaques flaques, els terminis els dissenyaríem tan breus que serien pràcticament impermeables al temps. Però no, no som els amos del calendari. De fet, moltes vegades el que ens succeeix en el temps sembla que ve a imposar distàncies entre nosaltres i l’èxit, o entre nosaltres i el plaer. Ens ha passat en aquest any que acaba, el primer del Covid. De fet, no es parla en aquests dies d’una altra cosa, de l’espera d’un any millor, del desig de llevar-se el vell de damunt. Tant que un important periòdic nacional, en un impressionant titular, deia que aquest ha estat un any maleït – la paraula em sembla fins a violenta: maleït.
En el primer dia de l’any nou l’Església ens fa mirar a María. Ens proposa contemplar-la i celebrar-la. És interessant. Perquè ella no es va rebel·lar contra els terminis en els quals van succeir les coses, ni contra allò que el temps li va anar portant a la vida. Va esperar amb Israel l’arribada del Messies. Segur que esperava amb emoció el dia previst per a anar a viure amb Josep, culminant així la celebració del seu matrimoni. Després de la inesperada visita de l’àngel, va viure els llargs mesos de l’embaràs sense rebaixes. Va haver d’esperar a Egipte, en terra estranya, estrangera, perquè la vida del Nen corria perill. I quan per fi va poder tornar a la seva terra, va viure atenta i pacient el temps de la vida privada del seu fill – com havia de ser aquest regne sense fi encara per arribar! Va arribar l’hora, i Jesús va passar tres dies sencers mort en el sepulcre mentre ella esperava que fora, dolguda i confiada per igual. María no es va rebel·lar, ni va dir dels seus temps que fossin maleïts.
Una amiga que està vivint un moment familiar dolorós, fa poc em deia: Déu m’ha promès el cent per un, però no una circumstància diferent. Em va ajudar a imaginar a la Verge, perquè no es va obstinar a intentar domesticar el poder de Déu, sinó que va apostar per posar-se completament al seu servei. María no es va deïficar, com fem nosaltres quan no admetem res més que la nostra petita voluntat. Ella va viure més atenta. Disposada a reconèixer la bondat de Josep, la bellesa del seu Nen, o la seva pròpia vida, com a paraules pronunciades pel mateix Déu que la convidava a una amistat, a un misteriós pertànyer-se mútuament. Nosaltres donem gairebé tot per descomptat, com si tot se’ns degués – perquè no hi ha res més que el nostre apetit. Però així, enmig de tot el que se’ns dóna i ofereix, acabem vivint tot sol. Llavors li preguntem a Déu que on s’ha ficat. I l’Evangeli ens respon que la promesa és el cent per un i la vida eterna, però no necessàriament una circumstància diferent. Perquè el bé gran i definitiu és Déu mateix. El temps -tot el temps- és per a la nostra vocació, per a recuperar la nostra veritat i la veritat de Déu. Perquè es doni entre nosaltres l’amor amb el qual Ell ens vol abraçar, mentre caminem cap a la vida per sempre. Ho podem veure en María, en Jesús, o en la història del poble d’Israel: fins al desert pot ser un temps bo. Perquè Déu no es retira mai.
