16 maig Ascensió

A l’Evangeli del diumenge passat llegíem com Jesús deia als apòstols que eren els seus amics, amics convidats a viure de la seva intimitat, del que el Pare li donava; cridats a fer-se un amb Ell. Segles abans havia dit Aristòtil que l’amistat és precisament el més necessari per a la vida, i també, que res hi ha tan propi dels amics com la convivència. Déu es va fer home i, des de llavors, aquesta amistat amb el Fill és la forma de la nostra salvació. En la festa de l’Ascensió de Jesús llegim els últims versicles de l’Evangeli de Mateu. L’Església assenyala així en aquest dia dues veritats de la nostra fe que poden semblar incompatibles – i que d’acord amb el que afirmava el filòsof ens obligarien a qüestionar l’amistat de Jesús. Celebrem que Jesús torna al Pare, i celebrem en el mateix dia la promesa de la seva presència per sempre amb la qual conclou l’Evangeli: “Sapigueu que jo estic amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món”.

Jesús torna al Pare per a quedar-se amb nosaltres. El seu tornar és al mateix temps un venir. Perquè en anar, com el Pare és l’arrel d’on brolla tot, Allò de què tot depèn, estar al costat d’Ell li permet a Jesús entrar en allò nostre, en tot allò nostre, i llavors habitar-ho d’una manera nova. Així, en comptes d’abandonar la història, els apòstols, o el món, quan Jesús ascendeix, és com si sense abandonar la realitat, es mudés d’una dimensió a una altra, d’una manera a una altra de ser present, però en la mateixa realitat. Ara està més vinculat a la història perquè és present en tota ella. Més a prop dels seus amics, perquè ara els pot acompanyar en tot moment. Més dins del món, perquè ara l’habita sencer. Es va per a viure més a prop, per a entrar més en allò nostre, perquè cada moment de la vida de l’home pugui ser una celebració de la seva victòria a la creu.

Tots els dies i fins a la fi del món; sempre al costat de nosaltres! Llavors la vida sencera es torna vocació – cada moment de la jornada ocasió de trobada amb Ell, i cada metre quadrat del planeta, punt on trobar-li i escenari de la relació amb Ell. Per això els cristians poden oferir el que fan o el que sofreixen, perquè en mirar a l’altre costat de l’aparença de les coses, i al saber a Crist present, així ho afirmen a Ell i afirmen també la nostra filiació divina. Perquè viu sempre amb nosaltres, el mateix podem fer després d’hores de distracció o superficialitat, o fins i tot immediatament després del nostre pecat. Ell és present, de manera que en l’oferiment tot pot quedar transformat i renovat, recuperant la relació perduda. Bastarà un moment de consciència, de memòria d’Ell, i de la nostra necessitat de la seva amistat, per a poder tornar a començar realment. Camí que ens portarà fins a la trobada amb Ell en la comunitat i en els sagraments. Oferiment: Senyor, tu ets tot i t’afirmo; concedeix-me reconèixer la teva presència, i amb la meva vida glorificar-te.