24 abr. Mesures
Sant Joan Pau II va disposar que en la segona setmana de Pasqua l’Església sencera celebrés el diumenge de la misericòrdia. Ens va fer un bon regal, perquè ens fa bé contemplar la misericòrdia de Déu, fer memòria d’ella, i identificar les seves formes en l’avui de les nostres vides. La misericòrdia és més gran que nosaltres, d’una mesura que se’ns escapa, alguna cosa que no aconseguim aconseguir perquè té el mateix calibre de Déu. De fet, Misericòrdia podria ser un nom amb el qual anomenar a Déu… Així, amb el desig de descobrir-la, de conèixer-la per a estimar-la, d’estimar-la perquè pugui il·luminar el nostre interior, el mateix Déu ens ofereix paraules que apunten a ella: gràcia, fidelitat, perdó; do.
La misericòrdia és el desig etern en el cor de Déu de bolcar el que Ell és sobre cadascun de nosaltres perquè la nostra sigui la seva mateixa vida. Per això, la misericòrdia no és només una força divina amb la qual Ell pretengui canviar-nos, una espècie de corrent corrector del que som. Ho podem dir així: el do de Déu no agafa corredissa en el disgust, en el descontentament pel que som per a -des d’aquí- trobar-nos. Si Déu és misericordiós, si obre les portes del seu ésser per a tocar el nostre, és per un amor, per un amor que misteriosament s’aviva amb la nostra pobresa i incapacitat. Déu no vol canviar-nos, és a dir, amb la seva misericòrdia no pretén introduir una modalitat alternativa, un jo diferent que deixi enrere el vell inservible ser de cadascun de nosaltres. Molt al contrari: Déu es gaudeix en la seva criatura, en cadascun de nosaltres, i amb el seu do ens vol acompanyar fins a la plenitud del que som com va fer amb el seu Fill en vèncer per sempre la foscor de la mort en el sepulcre.
La misericòrdia de Déu està en l’arrel de la nostra fe. Perquè la nostra fe consisteix precisament en el reconeixement d’aquest autodonar-se de Déu a cadascun en el seu Fill Jesús. La fe és la vida segons la mesura de Déu, aquí, entre les olles d’allò nostre, amb la forma que té la nostra quotidianitat, però en funció de la mesura del Cel. En l’Evangeli de la Missa d’avui, Jesús li diu a Tomás que s’acosti prou, tant com sigui necessari per a poder tocar-lo: porta el teu dit, aquí tens les meves mans; porta la teva mà i fica-la en el meu costat… A qui toca a Jesús se li promet recuperar la mesura divina de les coses. Per això l’experiència de la misericòrdia possibilita l’esperança. Per això no podem posposar el camí que porta a Jesús. No podem esperar a tocar-lo, en el silenci de l’oració, en els sagraments, en el treball ofert, o en la necessitat dels pobres amb els quals Ell ens surt a la trobada. Perquè si retardem la fe, la vida se’ns queda petita.
