22 ag. Amics

Si llegíssim per primera vegada l’escena de l’Evangeli d’avui, si la llegíssim disposats a fer un exercici amb ella, no donaríem per descomptat el més evident: la inspiració de l’Esperit, l’evangelista obedient, l’Església custodiant per segles el document, i tot, per un breu diàleg entre un parell d’amics. Jesús i Pere: un home extraordinari i un pescador. Cara a cara. Jesús pregunta a Pere què serà, què a partir d’ara. El pescador, tot l’impetuós que vulguem, infidel, però ni un pèl de ximple, ni un de sol. S’entén que el Senyor es fixés en ell… Ni era ni anava a ser el més coherent de tots. Ni les seves habilitats semblaven superiors o més adequades que les de la resta. Però va saber acceptar i acollir la seva presència: Senyor, sense tu, on, si només tu tens paraules que donen la vida.

Atents: Pere no es mesura amb Jesús. No se suïcida en una mentidera comparació. No li diu que hauria d’haver estat tan maco com Ell. No exigeix una mil·limètrica igualtat, que avui diríem que és injusta aquesta diferència decidida qui sap per qui. Pere no demana una compensació per ser menys popular o menys important que Ell. Tampoc denúncia a Jesús, ni fa perquè la resta aconsegueixi descobrir en Ell alguna petitesa que els fes empatar… Tampoc li diu a Jesús com hauria de ser, o com hauria de dir les coses. Ni s’apropia d’ell, ni l’obliga a posar-se al seu servei en una espècie de borratxa demostració d’amor. Tampoc demanda una espècie de garantia que fos suficient i justifiqués seguir-li. Pere rep a Jesús. Reconeix que és un home gran, meravellós, celebra el do, la meravella que li ha caigut en sort, i l’acull. No té enveja i ho acull. I ho acull per a seguir-li. Només per a seguir-li.

El deixeble no admet el parany típic del món – avui més enorme que mai. Perquè hem rebaixat tant els sostres de la nostra vocació, els sostres de les nostres vides, que ja no ens cap res més que la pesada afirmació de nosaltres mateixos. De tot al servei de l’afirmació cega de nosaltres mateixos. I aquí, en comptes d’acollir a l’altre, les trobades, les relacions, s’han convertit en el lloc on ens comparem en un judici implacable. Com si la mera presència de l’altre vingués a posar a prova el catàleg de les nostres pròpies característiques. Millors, pitjors, injustícies, deutes, tot perquè l’altre és diferent. O millor. Llavors cal negar-ho, cal negar aquesta possibilitat. Cal prohibir tot el que deixi a la vista la diferència. Millor tots igualets, de veritat o de mentida, però igualets per a no fer-nos mal. Tots igualets aparentment…

Per això Pere és un mestre. Descobreix a Jesús i s’alegra. I admet el do, perquè Jesús no li ho lleva de damunt sinó que li convida a seguir-li. I el pescador deixa les seves barques, marxa amb Ell, i recupera la vida en forma d’aventura. Aprofitem l’Evangeli d’avui: com som nosaltres amb els nostres amics? Per a què l’amistat? Ens ajudem a mirar al cel? Perquè Jesús mateix ens tendeix la mà. Ell mateix ens arriba, ens vol arribar, tantes vegades en alguns dels nostres amics. Si estem disposats a rebre-li, a rebre-li amb la mateixa pobresa interior amb la qual Pere va admetre en la seva ànima la necessitat de seguir a Jesús sense enroscar-se en embolics per dins. Perquè la veritable afirmació de nosaltres mateixos coincideix amb un amor boig i lliure per la nostra vocació, per l’amor al Pare que ens crida i ens espera. Crist ens acompanya.