29 maig Ascensió

Celebrem aquest diumenge Jesús ressuscitat que es va elevar i va assolir el Cel. Va arribar fins allí, fins a la casa de Déu, i va entrar en ella amb la seva preciosa humanitat. Va arribar fins allí amb la notícia de la seva victòria, i també, amb la notícia de la nostra filiació divina recuperada. Recuperada perquè el do de Déu no havia caducat. Va ser només a nosaltres a qui se li va fer pesant el vincle i la pertinença recíproca. Torna el Fill, torna home a la casa del Pare, i queda així vençuda per sempre tota estranyesa entre el diví i l’humà, entre el seu diví i l’el nostre humà, perquè Jesús és un amb nosaltres. Celebrem avui Jesús en el Cel, i com si des d’allí ens cantés que no som desconeguts i que el Pare no exigeix ser conquistat cada vegada; ho va fer Ell amb la seva encarnació i amb la seva creu per sempre.

Crist és el lloc i la manera. On succeeix l’abraçada, on es dona la comunió entre el que és de Déu, Ell, i tot allò nostre. Ho fa Jesús amb l’Eucaristia. En elevar-se fa descendir el Cel fins que quedi al nostre abast en la celebració del sagrament de l’altar. En efecte, en l’Eucaristia ens mengem el Cel. Per això diu Jesús que qui s’alimenti amb la seva carn i amb la seva sang viurà per sempre, perquè en el sagrament accedim a la font mateixa de la vida eterna. En la celebració de la Missa no ens donem la pau només entre nosaltres, com si no fos més que un ritu nostre o una convenció social adornada amb una certa solemnitat. Qui s’acosta fins a l’altar pot tocar el Cel, a Déu que es dona sencer a cadascun de nosaltres.

Déu i l’home junts; allò seu nostre, ara que ha estat superada la distància imposada per la nostra pobresa i el nostre pecat. Però a nosaltres, potser més fills del món del que pensem, quan toca viure, moltes vegades ens acaba semblant que l’anunci cristià, i així l’Església també, pequen d’una ingenuïtat total. Paraules amoroses, poc més; un conte, un tant de bo melós! Un Déu que estima, que s’ofereix gratuïtament i a domicili; una ingenuïtat! Però no ho va ser, no va ser una ingenuïtat per als apòstols, ni per als primers cristians, ni per a tants que han conegut la fe al llarg de la història. Tinguem present que els mateixos que amb els seus primers escrits afirmaven que Crist havia ressuscitat habitant al temps el Cel i la terra, van morir màrtirs d’aquesta fe: els apòstols, els primers adults que els van seguir, els fills d’aquests primers adults, i fins i tot els nens. Quin número gairebé infinit d’homes i dones de tots els temps han perdut la vida en la mort o han perdut la vida en la caritat perquè Crist és, el nostre Déu i el nostre salvador. La nostra fe no és ingènua, i avui la celebrem.