02 abr. Diumenge de Rams
Jesucrist és el batec més absolut i exagerat, el batec més radical i dramàtic del cor de Déu. El definitiu. Sant Pau diu que va ser en la plenitud del temps. Va succeir, el cor de Déu es va exercitar amb tal força, es va moure dins amb tal excés, que es va obrir, es va quedar obert, obert i al descobert, incapaç ja de recollir-se de nou. Tota la seva entranya es va començar a vessar -imparable- escampant-se sobre el temps i l’espai dels homes, dels homes petits, dels homes petits que som cadascun de nosaltres, el nostre temps i el nostre espai, les nostres petites ànimes, tocades ara pel cor de Déu; els nostres cors al costat del seu. Hosanna al qui arriba fins a les portes de Jerusalem, hosanna perquè arriba fins nosaltres. Déu només volia donar-se. Dir-li a l’home que pot viure de la gràcia, del sabor d’amor del qual Ell està fet, des de sempre i per sempre – junts.
No mereixem la gràcia. Perquè som mesquins, calculadors, tramposos. Petits. Pecadors. La vida hauria de ser el resultat de la suma de les nostres monstruositats. Les grans i aparatoses. I també aquestes petites i esmolades que amaguem dissimulades entre les nostres mentides piadoses. La llum que desperta els nostres ulls i l’aire que respirem hauria de ser foc. Foc implacable. Foc fort i sord. Però no. En l’origen hi ha una gràcia. L’arrel de cada instant, l’arrel de tots els instants beuen en la deu d’una gràcia. Tot neix en el cor obert viu de Déu.
Jesús herald. Entra a Jerusalem amb aquesta notícia. Déu arriba al nostre, fins a les gemmes dels nostres dits, fins a enfonsar amb la seva presència la carn tova de les gemmes dels nostres dits. Déu present sense preu. Déu present sense que li deguem res. Pròxim, tan pròxim que el soldat té braç suficient per a submergir el ferro de la seva llança en el pit nu del crucificat. L’home tem la bondat del seu Déu. A nosaltres ens acovardeix la grandesa de Déu. Perquè hem oblidat la gràcia. Hem deixat de mirar. Ja no coneixem a Jesús. És només un nom, només una antiga sensació, una cosa passada, una cosa seca i menyspreable. La fe s’ha quedat als afores del que importa. Als afores, darrere dels murs, en aquest punt cec i estranger on el van crucificar. Perquè aquest home no importava.
Volem ser fills únics. Volem ser fills únics i orfes. Volem que existeixi només una voluntat. La nostra solament. Que no molestin… Que no s’oposin… Aquest Déu gran, bo? Sospitem. Perquè oblidem la gràcia del principi. Oblidem que la nostra voluntat, que el nostre cor és un do. Que no podem voler, no podem voler res sense que Ell ens regali aquí i ara aquesta voluntat. És pel miratge d’una autonomia idolatrada. Déu no competeix – Déu possibilita. Dona, irrefrenable, des d’aquest cor partit pel batec major de la misericòrdia. Podria Déu no voler-nos? Ell no és el rival de la nostra llibertat sinó la seva font. Es fa home per a llevar-li a la realitat tots els seus segells, tots els seus panys, per a obrir-nos el món, perquè ens el vol regalar enter.
Setmana Santa. Per a acollir la seva vinguda. Per a acollir el seu gest salvador. Per a acollir la gràcia que ens plourà des de la creu. Al costat de María.
