09 oct. El leprós

Els deu caminaven eufòrics, gairebé saltant a cada pas, veloços i disposats a recuperar tot el que la lepra els havia arrabassat. Encara no havien arribat a la ciutat quan un d’ells es va detenir de sobte. L’energia amb la qual es movien els altres nou era tanta i tan nova que en un moment ja l’havien deixat enrere. No el van esperar, perquè l’emoció i les presses eren gairebé invencibles. Era molt el que tenien ja només a uns pocs passos i se’ls antullava impossible una espera. Van accelerar el ritme, sense complexos, perquè res els anés a distreure… El desè leprós es va quedar sol i, a pocs, es va anar donant la volta. Llavors, amb un altre aire en l’ànima, home sencer, va començar a desfer el camí.

Els nou continuaven dient-se a crits quant la vida anava a ser gran i bona. Va ser quan el leprós es va trobar dins un silenci que va anar deixant la veritat al descobert. La va anar destapant, després de tot aquest temps, després de tot aquest temps en el qual la lepra havia imposat una distància assassina amb tot el bo i amb tot el volgut. La veritat; el leprós la hi va dir a si mateix. Perquè la veritat té dins una bellesa que la fa irresistible. Perquè en aquests pocs passos donats de tornada cap a Jesús es va veure guanyant una alçada interior, una vida, que no havia tingut mai. Semblava caminar sol, però mai s’havia sabut tan pertanyent a alguna cosa com aquell dia. Ni a la seva dona, ni als seus fills ni als seus veïns; mai tan d’algú com quan va tenir davant a Jesús.

Aquest dia va néixer de nou. Va ser quan es va atrevir amb el que el cor li anunciava incansable: la vida és aquest home, aquest home que fa miracles. No ens arriba la vida amb allò que aconseguim o posseïm, sinó amb el que Ell ens dona. Més: la vida és Ell. El leprós s’ho va dir a si mateix en aquest moment adult, en un crit secret que el va travessar enter i li va donar un rostre nou per sempre. No una pell nova, una pell sencera, sinó un nou ésser. Es va deixar tocar pel miracle, els deu el van fer. Tocats tots per aquesta gràcia, pel regal, per l’imprevist. Però només el desè leprós es va deixar informar per sempre: la vida és do, i per això vocació. Encara caminava, ara amb passos més decidits, i no va trigar a reconèixer la silueta de Jesús a la volta del camí.

Moment adult. El Senyor amb la seva presència ens regala a tots aquesta llum fulgurant, inesperada, innegable: quan les coses obeeixen només al nostre propi designi, se’ns queden petites. Quan no vivim per a seguir-li, el camí de la vida avorreix i esgota. Ell és la vida, l’única vida suficient… La veritat espera a ser afirmada. Encara que amb freqüència ens venç el vertigen: ens sembla que si ens donéssim la volta com el desè leprós quedaríem desplaçats, abandonats. La veritat ens posa en relació amb Un altre, però ens venç la pretensió cega de ser nosaltres l’únic centre. I en comptes d’afirmar-la ens assenyalem amb violència a nosaltres mateixos. Però llavors la vida queda com tancada, lluny d’un amor, abandonada a l’abric de la nostra pròpia petitesa.

Crist és real. És concret i infinit. Present. El més real que existeix. Tan salvador, tan capaç del miracle avui com fa dos mil anys. Però com al leprós, com al jove ric, com a Pere i als seus, com a Maria i Josep, no ens estalviarà el pes de la llibertat, no ens estalviarà el treball que suposa afirmar-lo. Perquè la llibertat, aquest gest de lliurament vital a la veritat que hem descobert en Ell, és el lloc privilegiat per a conèixer-lo. Crist ens espera. En el seu silenci interior esperava als deu. Com ens espera avui a nosaltres… Arribava per fi el leprós, amb una alegria diferent. La seva li feia cantar, mentre els altres nou, entrant a la ciutat, havien començat ja a viure calculant.