07 maig Escolten la meva veu
Interroguen els jueus a Jesús. L’exigeixen que reveli la seva identitat, que ho faci clarament. Però ells no el volen creure. Perquè ha dit ja qui és, però no el creuen. Tampoc a les obres, que per a això són, per a donar testimoniatge d’Ell. Els jueus no creuen, però les seves ovelles sí. Perquè escolten la seva veu i el segueixen. Escolten la seva veu i Ell els dona la vida eterna. Escolten la seva veu, i ningú les pot arrencar de la seva mà. Perquè les ovelles són del Pare… Per aquesta manera d’expressar-se Jesús en la seva resposta, per com és la seqüència de les afirmacions que fa -les conec, em segueixen, tenen vida eterna, i les acaricio a la mà del meu Pare- podem imaginar fins a una certa emoció en les seves paraules: les seves ovelles “no periran mai i ningú les arrabassarà de la meva mà. El meu Pare, que me les va donar, és major que tots, i ningú pot arrabassar-les de la mà del Pare”.
Ordena Jesús la seva resposta de tal manera que sembla indicar que el que fa a les seves ovelles diferents dels altres és que escolten la seva veu. És a dir, que acullen l’autodonar-se de Déu en la seva paraula, paraula primer parlada i després encarnada en Jesús. De fet, són moltíssimes les vegades que Déu demana que la seva paraula sigui rebuda i escoltada. Que no és només una paraula que pretén governar, és a dir, no és un crit de comandament, sinó que és una paraula amb la qual es vol donar a conèixer convidant a un diàleg i a una amistat. Déu ens ofereix a cadascun el seu alè perquè coneixent-lo ens deixem estimar per Ell. Perquè Ell pugui ser el nostre Déu i nosaltres el seu poble per sempre.
La primera lectura de la Missa d’avui diu que a Antioquia, amb Pau i Bernabé, “gairebé tota la ciutat va acudir a sentir la Paraula de Déu”, i que “la Paraula del Senyor s’anava difonent per tota la regió”. Al Senyor no li és prou a amb ser Déu; vol ser Amor i vol ser vida de la nostra vida. Així, per a reconèixer una veu que no sigui la nostra, per a reconèixer la seva autoritat, és necessari el silenci. Per a distingir la veu del món de la veu de Déu en la consciència, serà imprescindible una aposta decidida pel silenci, pel silenci interior. Es pot donar de moltes formes; en la Litúrgia, i si vivim amb veritable desig i atenció la relació amb Ell, també es podrà donar un silenci meditatiu fins i tot quan estem implicats en les mil activitats a les quals tots els dies ens hem de lliurar. Sens dubte, l’oració és el lloc privilegiat de silenci, especialment si vivim a la “escolta” del que el Senyor ens vulgui anar regalant en la meditació pausada i confiada dels llibres de la Sagrada Escriptura. El silenci i l’oració ens són llocs en els quals se’ns cridi a ocupar nosaltres tot l’espai, sinó més aviat, llocs i moments on som convidats a un diàleg amb un Déu que té veu i la veu de la qual té accés al nostre interior. Visquem a l’escolta, sense por al misteri de Déu que se’ns vol comunicar.
