14 nov. La nostra voluntat
Aquest temps de mesures de prevenció està mortificant la nostra voluntat. Anomenats a l’obediència hem de sacrificar algunes de les coses que ens agraden i solem triar. Moltes són molt bones, com un sopar amb amics sense toc de queda, o una escapada de dissabte per a passejar per algun lloc bonic i preferit. Les autoritats manen ara tant que sembla que s’hagin colat sense preguntar en un espai que abans era només nostre. En efecte, la nostra voluntat ha perdut part de la seva sobirania i va una mica escanyada: la nostra voluntat, la qual cosa nosaltres volem, la qual cosa venim de gust, ha deixat de ser la llei primordial que governa les nostres vides.
En la paràbola de l’Evangeli Jesús diu d’un home que en marxar dels seus negocis va donar una sèrie de talents a tres dels seus empleats. Cinc, dos, i un. El primer va negociar de seguida i va aconseguir altres cinc. El mateix va fer el que va rebre dos. Però el que va rebre un, en comptes de jugar-la-hi amb el seu talent, va fer un clot en la terra i el va amagar. Perquè li va semblar poc, o inadequat, o perquè se li antullava massa exigent la tasca encomanada. En el fons, no va arribar mai a acollir el talent que se li oferia. Va fer el possible per desentendre’s d’ell, ho va abandonar en el clot, i es va llançar a una vida al marge, d’una altra manera, començada en una altra part.
Il·luminats per la paràbola de l’Evangeli, i donades les característiques del temps que estem vivint, podem caure en el compte que també nosaltres esperem més del que som capaços de projectar i d’aconseguir, que d’allò que en estar disponibles i esperar podem rebre – en efecte, just això suma tant incòmode a aquest temps de voluntats mortificades… No escapem de la paràbola: de què esperem que ens arribi una vida bona, interessant i rica? Si revisem les nostres jornades, els nostres gestos, els nostres afectes i les nostres petites esperances, podríem dir que som persones que esperen? Vivim afanyats i inquiets o vivim esperançats?
Aquest temps de mesures de prevenció ens obliga a viure més dependents del que se’ns dóna i ofereix que del que podem aconseguir i donar-nos a nosaltres mateixos. Potser ens passa com al tercer dels empleats, i en mirar el que se’ns proposa ens sembla poc, ridícul, o insuls, perquè la vida bona està més enllà dels perímetres permesos, o almenys, en el poder fer el que ens doni la gana. En aquest temps el Senyor ens crida a viure esperant, rebent, negociant amb el que ens dóna, amb els talents que ha triat per a nosaltres. Encara que ens costa esperar i confiar perquè sospitem que Déu camina lluny de tenir presents els nostres desitjos i necessitats. Tant que moltes vegades la vida es torna un esforç sense fi per deslliurar-nos de la realitat i de les circumstàncies, molt més que decidir-nos a viure-les recorrent el camí que indiquen, fins a arribar on condueixen. Impacients i desconfiats, ens resistim a ser fills…
En imaginar la vida dels tres de la paràbola segur que no ens equivoquem si ens sembla que la vida més petita va ser la del tercer empleat. Però no per la quantitat de talents, sinó perquè va apostar només per si mateix – aconseguir en comptes d’esperar i rebre. Els altres dos van reconèixer el do, la qual cosa se’ls proposava, i des d’aquí van caminar. Què és el que Déu ens ofereix i demana avui a cadascun de nosaltres? Ens ofereix i ens demana la vida i la vocació tal com són, i les relacions i les circumstàncies tal com són, i les responsabilitats i el temps i les forces tal com són! Com als empleats bons, que no van triar ni quants ni quins talents rebre – però va ser el que se’ls va oferir el que els va conduir a la vida bona i al banquet final. El temps que vivim és exigent, però és el temps que Déu ens ofereix per a caminar i el recorregut que porta cap a la vida bona.
