24 des. Mirades
Per a entendre el Nadal l’hem de contemplar des de la Pasqua. En aquesta nit l’Església canta emocionada paraules atrevides, i també molt alliberadores. En començar la celebració de la vigília, el pregó pasqual ens fa dir que és feliç la culpa que ens va merèixer tal Redemptor. Així és, per Nadal no ens celebrem a nosaltres mateixos, sinó que celebrem a Jesús que ve a alliberar-nos del salari dels nostres pecats, i que comença la seva marxa salvadora en el portal de Betlem. El Nadal demana en nosaltres una certa dosi de memòria, en el fons, una dosi de realisme, perquè no acabem abalançant-nos sobre la festa sense més programa que la distracció. Ens alegrem, amb alegria intel·ligent, perquè el fill de María ve a rescatar-nos i a vèncer els nostres límits.
El primer pecat va ser el d’Adán i Eva. El llibre del Gènesi diu d’ells que en descobrir-se es van enamorar. Cap altra criatura era tan atractiva i bella com aquesta dona, o com aquest home. De fet, en la possibilitat del voler-se se secundava tot el pes del desig de vida de tots dos. Sí al món, a la història, al camí, perquè el podien recórrer junts. El Senyor l’havia registrat per sempre en l’Escriptura: no és bo que l’home estigui sol. Per això el do per al camí era aquesta companyia que es feien l’u a l’altre. Però en el pecat, la bellesa d’Eva -que havia estat tan prometedora i bonica- Adán la va començar a percebre com una amenaça. El mateix ella, tant que immediatament després de trencar amb Déu, el primer moviment en tots dos va ser la distància. Primer la divisió per dins: la sospita sobre si mateix, sobre si mateixa, que va travessar tot el seu ser. Llavors la divisió entre ells, ara lluny l’u de l’altre. I per fi, amb Déu, del qual es van amagar al jardí.
El problema no és l’altre, sinó la llum amb la qual el mirem. Eva encara era bella. Encara bell Adán. Tots dos eren encara el do de Déu, el regal més important. Però havien desaprès a mirar-se. El problema no és l’altre; el problema és el pecat. És que ens falta Déu, perquè no ens bastem sols. Per això va ser aquí on va voler néixer Crist, entre l’un i l’altre, entre nosaltres, per a ensenyar-nos a mirar de nou. Per a sostenir la nostra mirada i perquè no hàgim de viure a la defensiva, en aquesta divisió entre nosaltres que és la primera olor que ens arriba de la mort. El Fill es va fer home perquè no ens falti res del que el Pare ens va voler donar des del principi. En efecte: Crist entra en el nostre i l’afecta, ho canvia tot, i ens fa homes nous. Per això amb Ell en resar el Parenostre podem dir que perdonem, que tornem a abraçar, perquè no se’ns ha oblidat la bellesa i el bé de l’altre.
La llum de la presència de Crist revela que no ens defineix el límit. És a dir, que allò que queda més enllà del nostre -la vida bona, la comunió entre nosaltres, l’alegria autèntica- és possible. Jesús és la vida que ens arriba des de les entranyes de Déu. En Advent ho esperàvem i, ara, la tasca del Nadal és acollir-ho. Nosaltres no podem obrir el Cel amb les nostres soles forces, però sí que podem acollir-lo; d’això sí som capaços. Per tant, el treball del cristià és acollir la presència de Crist, és la disposició interior amb la qual admetem i abracem la diferència que Crist ens brinda gratuïta amb la seva vida. Bon Nadal!
