09 gen. No és poc
Diu l’Evangeli que es va obrir el Cel. Que es va esquinçar, com si aquesta expressió parlés d’una esquerda definitiva, d’un descosit, de les portes de la casa del Pare ara obertes per sempre. Una cosa inesperada, impressionant, una espècie de nova i definitiva simpatia entre el diví i l’humà. Perquè Jesús començava la vida pública i des del Cel observaven atents. Tot el nostre a la vista. Tot el seu a la vista. I el Pare no pot menys que dir-li al Fill que li vol. Mireu al meu serf -diu Isaïes-, a qui sostinc; el meu triat, a qui prefereixo. Just això, en forma de veu potent, amb l’Esperit Sant, va descendir llavors sobre Jesús: “Tu ets el meu Fill estimat, el meu predilecte”.
Jesús no va respondre. De fet, no hi ha en l’Evangeli cap indicació que permeti pensar que iniciés en aquest moment un diàleg amb el Pare. Nosaltres contemplem aquest momentàs còsmic entre el Pare i el Fill des del que diuen els evangelis. Ens pot semblar que al succeït li va faltar calibre: un Pare poderós i un Fill pobre que començava una tasca universal. I el Pare, que li ho podria haver donat tot, només li va dir que li volia; que impressionant! Encara que és probable que no ens impressioni tant com degués perquè en el fons continuem imaginant a Jesús com una espècie de superheroi volador de còmic, sense pobreses, sense fatigues, sense dolors, per sobre de tot l’aterrat de les nostres petites vides normals. Un home cridat a salvar el món sencer, i quan començava per fi la seva missió, el Pare li omple les butxaques només amb aquesta notícia: el meu Fill, el meu estimat, el meu predilecte.
Comença Jesús la seva missió i aquest és el seu tresor: la seva humanitat, la companyia de María, uns pocs amics, i la certesa que el Pare li prefereix. Com nosaltres, que aquest temps de pandèmia ens fa mirar d’una altra manera i ens adonem com mai que només tenim això mateix, uns pocs amics, unes circumstàncies concretes, i la joia de la nostra vocació cristiana – és poc? Si el Cel s’obrís sobre els nostres caps com narra l’Evangeli, li cridaríem al Pare que fes baixar sobre nosaltres tot tipus de riqueses, de solucions, que ens estalviés cansaments i disgustos. I que ens arreglés la vida per a poder gaudir-la. Al Fill predilecte Déu li va donar el seu amor de Pare i un camí. Li va fer fregar-se amb tot l’humà, sense descomptes, perquè la vida sencera serveix per a descobrir-se fill, per a créixer així, i per a unir-se al Pare i intentar construir junts la història. Quan la vida deixa de ser vocació, per molt que fem, queda sense sentit.
Se’ns va obrir el Cel el dia del nostre baptisme. Ens aconsegueix també amb tota la vida que porta dins cada vegada que ens confessem o rebem la comunió. I llavors ens plou damunt aquest mateix amor de Déu – un diluvi que no ofega sinó que allibera. És el poc que necessitem per a ser invencibles. El que transforma la vida fins i tot en el més concret possible. Com alguns majors que he conegut que es fan ancians contents, agraïts, perquè la vida els ha valgut la pena sencera. Prop de Déu, en aquest any nou que comença costa amunt, comprovem fins a on ens porta, i com, el seu amor patern.
