18 jul. Pedra angular

L’ànima té una espècie d’habitació secreta. És allí on ens tanquem tots sols, a deliberar i a decidir, a decidir quin és el punt de partida, la que triem serà la nostra pedra angular. Ens condicionen mil coses, sens dubte, però al final decidim lliurement. Perquè no pot ser d’una altra manera – perquè a la fe som convidats nosaltres, amb tots aquests condicionants, amb totes les nostres circumstàncies, amb tot el que ens afecta. Aquí decidim si Jesucrist és una espècie d’estrella en el firmament, llunyana i entre altres, alguna cosa així com un valor orientador. O una realitat, un home de carn i os, present, Déu, amb una concretíssima proposta, que consisteix a seguir-lo
o fins a donar la vida sencera amb Ell.

Quan decidim que Jesús és real però petit, poc més que una pista indicativa, acabem organitzant la fe i la vida en funció del nostre apetit i temperament. És una manera de viure la religiositat curiós, perquè encara que s’afirma a Déu, al final no fem més que donar-nos la raó sempre a nosaltres mateixos. A més, no passa de ser un cristianisme encaixat entre els plecs de les modes de torn… En canvi, quan s’afirma la realitat de Jesús, Jesús sense aquell maquillatge que el fa semblar un més dels nostres, Jesús és Senyor, criteri, esperança real que demana una confiança total, i que imposa una manera, un mètode: com és? És sempre un home al qual seguir.

Igual que el Pare els va regalar als dotze a Jesús, a aquest home al qual seguir perquè poguessin començar a experimentar el Cel a la terra, el mateix fa avui amb nosaltres… La mateixa cosa: ens regala presències, persones, autèntiques petjades de Crist, homes i dones on seguir-lo amb encert. Perquè són criteri, i portes d’accés a la vida bona. Atenció, perquè ens pot semblar que això mateix fa el món – però és cosa ben diferent, i és important estar atents: el món proposa models, models sempre de poder o d’èxit, però res més que models. Com una imatge amb la qual comparar-se per a acabar veient-nos obligats a abandonar el que som, la qual cosa érem abans que el món ens digués que estava malament… Jesús ens acompanya i fa just a l’inrevés: dilata l’horitzó, el camp visual, i així ens acosta a la veritat. I comença un a estimar el que és, sense necessitat d’haver de vendre la seva identitat en les rebaixes de la moda.

Les lectures de la Missa d’aquest diumenge parlen de pastors. Són pastors els sacerdots, els bisbes, i per descomptat el Papa. Però també ens arriba el Pastor en altres persones que Ell ens regala i a les quals ens convida a seguir. Perquè seguir és una cosa que pertany a l’essència de la nostra fe. Seguir, que és caminar després dels passos d’aquelles persones on Crist es fa més visible i concret. Això res té d’humiliació per a nosaltres. És Jesús que comparteix el camí. Condició per a tocar el Cel i per a la nostra esperança. Haurem de vèncer una certa resistència típica d’aquests dies, perquè sense voler li hem comprat al món una bona dosi de sospita sobre gairebé tot. Avui és tal la inflació de la pròpia voluntat, avui la cultura està tan a favor de l’exageració boja del propi apetit, que ja ningú es fia de ningú. Quant pensem que només el nostre és vàlid! Però tancats tots sols en allò nostre, no aconseguirem mai l’alegria. Acollim la presència de Jesús. I seguim-li amb decisió.