05 març Petons d’ara
En el seu últim poemari Jesús Montiel s’acomiada amb una frase en la qual li fa una reverència a “aquest miracle del qual a vegades soc testimoni i al qual anomenem realitat”. Tanca així la pàgina primera del seu llibre, convidant-nos al camí que van marcant els seus poemes. Es dediquen a això, i a això ens conviden; a mirar. Són com a llums de regal per a descobrir el que hi ha. Un d’ells ho escriu “mentre frego els petons que els meus fills han deixat en els gots del sopar”. Un altre ho va titular “A l’hora del foli”, moment en el qual el poeta imagina que li “acorrala el miracle” perquè totes “les coses em diuen el seu al·leluia”. A Montiel la vida li succeeix davant dels ulls i, com a mira, no se li escapa tant com a nosaltres.
Aquesta setmana vaig visitar de nou a la meva amiga malalta, ella sempre en la seva cadira. Es podria pensar que més que asseguda, viu dipositada, amb el temps i els seus duels a l’aguait. Els llavis els portava pintats en vermell i somreia alegre quan vaig aparèixer amb els meus amics. En entrar vaig veure en el marbre de la seva cuina un exèrcit de croissants preparats per al berenar. Segur que van arribar fins allí en unes mans més dòcils que les seves, que ja no es mouen, vençudes per sempre per l’ELA. Alegre, i alegre encara, ens va dir de mil maneres, en la seva peculiar poesia, que la vida és ara i que la sorpresa és que les coses són, que el seu marit existeix, i que Déu li porta la notícia de la seva paternitat i de la seva vida per sempre amb tot el que té davant.
Aquest diumenge a Missa llegim l’evangeli de la Transfiguració de Jesús. En aquest moment, i sense aixecar els peus del terra, els apòstols van poder experimentar el Cel. Com si Jesús els convidés a tocar-lo per dins, la seva mateixa glòria, l’amor que Ell viu amb el Pare i en l’Esperit. Pere no va trigar a demanar un per sempre. Jesús li ho va negar, però no per caprici o entossudiment, sinó per convidar-lo a continuar descobrint la realitat, la manera i el camí previstos pel Pare, i el do que som cadascun de nosaltres. A la Transfiguració Jesús es va mostrar completament, i es va mostrar sense anar-se. Perquè no demanava als apòstols, i tampoc no ens demana a nosaltres, res que no anés a viure Ell, bategant també sencera la seva humanitat en cada pas i en cada circumstància de la seva vida.
Hem de contemplar a Jesús, i aprendre de la meva amiga i del poeta, perquè ens testimonien que la vida és ara i que la vida és aquí. Perquè la realitat és el camí que ens portarà al Cel que desitgem, que necessitem, i que reclama cada instant del que som. Déu ens ha fet per a la vida eterna, i les circumstàncies que vivim són el camí que ens guia cap a aquesta plenitud que la nostra humanitat demanda. Demanem a Jesús aprendre a mirar, a encertar amb els ulls que ens posem als matins… Perquè Ell va néixer en el sòl, no sols per pobresa, sinó també perquè va voler néixer pegat al món, en un definitiu cara a cara amb la realitat. Quan en la Missa l’Església ens demana que ens agenollem durant la consagració, no vol humiliar-nos, sinó que descobrim que adorar al Senyor i acostar-nos a la realitat es donen alhora. Perquè ens puguem trobar amb Ell, no tant en les nostres imatges o pretensions, sinó on Ell ens espera: en l’ara. Si fóssim poetes veuríem que no hi ha res que en existir no ens canti el seu al·leluia, res que no ens digui que som estimats. Demanem-ho al Senyor.
