06 març Relació
El diàleg entre Jesús i el dimoni en el desert em va fer pensar en la diferència que hi ha entre el que signifiquen les paraules “contacte” i “relació”. Potser és cosa de matisos, de finors, però són dues paraules encunyades per a descriure coses diferents. En el vell diccionari que tinc a casa es diu contacte de coses que es toquen, donant-se entre elles alguna comunicació. Relació, en canvi, parla d’una certa unitat entre les coses, de coses que no sols es troben sinó que romanen vinculades, d’alguna manera reunides l’una en l’altra fins al punt de condicionar la definició d’ambdues, ara mútuament dependents.
L’Evangeli de la Missa d’avui mostra que el dimoni sap perfectament qui és Jesús. El coneix i s’acosta. Es dirigeix a Ell, li parla, i el tempta oferint-li la recompensa del seu propi poder. És a dir, entren en contacte, mogut el dimoni pel seu enverinat interès, però sense que hi hagi en ell ni una mica d’obertura a una amistat o al reconeixement sincer de qui és Jesús.
Encasellar-lo tot en categories molt definides pot escanyar una mica les coses, però també ens pot ajudar a entendre maneres en què vivim dimensions importantíssimes de les nostres vides. Fa l’efecte que avui vivim tot una mica així, sense anar més enllà d’un mer contacte, amb les coses, amb els altres, i fins i tot amb Déu. Algun interès, o la nostra necessitat, ens obliguen a haver d’interactuar, al pagament d’aquest peatge, però sense que es donin veritables vincles, una mica al·lèrgics tots al pes de la humanitat de l’altre, de l’ésser de l’altre, del drama que aquí espera. Podem reconèixer que vivim tots una mica continguts, en guàrdia, com armats.
Contactem, però esquivant el vincle d’una relació. Sense amistats victorioses en la batalla del pas del temps. Déu sí, també, l’admetem, però a la nostra manera. Sense que arribi a instal·lar-se en el que som, cadascun a la seva casa… Què ens ha passat? Sens dubte, tots sofrim el pes de capes i més capes de la cultura dominant, de la moda ideològica, que ens ha anat tancant els ulls. Tant, que en despertar als matins, abans de mirar, ja ho hem apostat tot per la nostra pròpia voluntat. Com si el nostre programa personal fos l’únic camí possible per a una vida bona. Jesús no va viure així. L’Evangeli mostra com mirava, com escoltava, com acollia al desconegut, com aprenia, com es meravellava, i com es deixava fer per la iniciativa del Pare. Va viure responent, sense por de pertànyer a Un altre, sense por de pertànyer als seus amics, sense por de ser acusat de ser-amb o ser-per a… Amb Déu, amb els amics, fins amb els desconeguts. I per a tots.
Si el Senyor ens convida en la Quaresma a la conversió és perquè hi ha una gràcia amb la qual ens vol beneir. Una gràcia, i per tant una promesa, un compromís per part seva. Li podem demanar a la Verge que ens ajudi a viure responent, oberts a una relació amb Ell i amb els altres, i no gastant totes les nostres energies en l’assoliment d’uns pocs objectius, per bons que siguin.
