19 febr. Una mica sols

La mentalitat comuna ho ha envaït gairebé tot fins a arribar a sufocar la vida social i l’amistat entre els homes. En una de les seves homilies matutines el papa Francesc va descriure aquest fenomen com la dictadura del pensament únic. Fa que els gestos es mesurin, que es calculin, i que les paraules s’assequin, assegurant així que no descobreixin del tot la veritat que portem dins. Abans la vida era junts i en societat per a buscar la veritat. Ara ha quedat substituïda per una espècie de coexistència reglada i política al servei de l’afirmació d’un pressupost ideològic. Va quedant poc que sigui genuí, original, o veritable, perquè en l’expressió social tot ha estat suplantat per les pesades consignes que ens repeteixen sense desgastar-se.

Vivim un temps mancat de veus, en una societat que té la superfície roma, sense relleus, completament igualada. La veritat és que en aquests anys ha anat desapareixent l’horitzó, com diluint-se, mentre se’ns han anat apagant a tots les referències. Ningú s’atreveix a dir ni mu en aquest món en el qual la maquinària del poder aconsegueix triturar-ho tot. Ens obliguen a ser autònoms i -reconeguem-ho- a viure una mica sols. Qui s’atreviria a viure com viu un fill ara que la veritat és tan cara que ningú la comparteix? No hi ha veus perquè no hi ha pares. I, com no hi ha pares, llavors no hi ha camins, perquè no hi ha vincles. A qui t’acostes quan som tots iguals?

El Senyor demana que estimem al proïsme. En les lectures de la Missa d’aquest diumenge ho diu sense ambages. Ens ho demana a nosaltres, que la caritat ens surt una mica a mig fer. Costa la caritat perquè la imaginem massa. I costa perquè en comptes de viure amb llibertat el present ens reservem per a nosaltres mateixos en funció d’un futur que no sabem si alguna vegada arribarà. L’amor necessita la veritat. I Déu demana l’amor… Avui voler és dir la veritat, atrevint-nos a ser pares. Perquè l’altre tingui un lloc, un moment, i una manera en què la realitat li convidi i li permeti ser fill. Quan ens amaguem darrere dels burladors ideològics, els altres es queden solos.

Heu sentit que es va dir: “Estimaràs al teu proïsme” i avorriràs al teu enemic. Jo, en canvi, us dic: Estimeu als vostres enemics, i reseu pels que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare que està en el cel, que fa sortir el seu sol sobre dolents i bons, i mana la pluja a justos i injustos.