27 febr. Va aixecar els ulls
Cada vegada que el seu fill quedava a l’abast dels seus ulls Abraham es commovia. Ni una vegada degué mirar a Isaac donant per descomptada la vida del noi o donant per descomptada la seva paternitat. Déu li va fer esperar la vida sencera, sempre desitjant. Va ser en la vellesa quan finalment li va beneir – Isaac, el fill de la promesa. Evidentment el patriarca havia de ser molt conscient que la manera en què Déu li feia ser pare portava dins un misteri, més anunci que la sola gràcia del nen que habitava la casa. De fet, el text del Gènesi afirma que Abraham -en un gest repetit diverses vegades- “va aixecar els ulls”, com si els volgués recorrent aquest itinerari, del fill al Cel, de la seva paternitat, a la de Déu.
Abraham! Ell va respondre: Aquí em tens. Déu li va dir: Agafa al teu fill únic, al qual estimes, a Isaac, i camina cap al país de Moria i ofereix-me’l allí en sacrifici, en un de les muntanyes que jo t’indicaré… Ja en camí. El fill va preguntar al seu pare perquè no entenia del sacrifici que anaven a realitzar. Isaac no sabia. Abraham caminaria en silenci, trencat i arrugat, sense poder comprendre, suplicant a Déu que li alliberés d’aquesta tasca horrible. Oferint a cada pas la seva pròpia vida a canvi de la del fill. Però caminava, sense detenir-se, cap a la muntanya que Déu li havia assenyalat.
Ni es va fer mitja volta ni es va amagar. Va arribar fins a la muntanya i va preparar l’altar. Tot com Déu havia ordenat. Tot disposat per al sacrifici. L’ancià viuria en cada segon un nou retorçar-se del seu cor aixafat. Però va decidir obeir a Déu precisament perquè estimava a Isaac. Perquè estimava a Déu com a fill i perquè estimava a Isaac com a pare. Va aixecar els ulls – insisteix el Gènesi… Perquè també Isaac mirés en aquesta direcció. Mostrant-li l’horitzó, allò únic capaç de justificar la vida sencera. Abraham va viure així amb el seu fill, perquè Isaac el descobrís. En silenci, adorant i obeint a Déu – aquesta volia que fos la notícia de la seva paternitat: l’amor a l’Infinit.
Perquè no se li estalvia a ningú, a Isaac li arribaria la mort abans o després. Així, com a tots fereix, la mort demana un treball que molt pocs fan. Pensem que bastarà amb no pensar en ella. Com si la mort no tingués res a dir-li a la vida. Com si només fos un punt i final. Però Abraham sabia més, perquè Déu és Pare – ell no ho dubtaria mai… En efecte, va obeir a Déu per amor al seu fill. Perquè és pare qui proveeix, per descomptat. Aliment, i abric, i sostre, i tot. Però sobretot és pare, ho és de veritat, el que ajuda al seu fill a descobrir el sentit, la qual cosa ens aconsegueix a través de la presència de les coses.
Des de l’altar on anava a sacrificar al seu fill, Abraham exhorta als pares d’avui: atreviu-vos! Atreviu-vos a no encongir el vincle amb els vostres fills. Avui, que molts s’han tornat pares pròdigs, dels quals porten a casa de tot però no s’atreveixen a mirar amb els nens cap al Cel. Pares ocupats, molt ocupats, però pròdigs, escapistes. Ho aposten tot pel benestar material dels fills, i al final els confonen. Perquè amb els ulls i els afectes plens de coses, els fills no aconsegueixen mirar més enllà, i queden traïts, incapaços de comprendre’s a si mateixos. Segur que en llargues estones de la peregrinació, Isaac se sumaria al seu pare, al silenci del seu pare, caminant junts i decidits cap a la veritat. El que fa la vida bona no es troba només de teules a baix. Estimar als fills és el que fa Abraham: mirar amb ells al Cel, disposats al sacrifici que sigui necessari. Perquè per a això us els posa Déu als braços en néixer.
