05 febr. Vosaltres
Els nostres avantpassats cristians van canviar el món. Ho van fer vivint, mostrant amb les seves vides cap a fora que Déu toca la història amb el seu fill Jesús. Déu a prop d’allò nostre, de tot el nostre, dels nostres temps i camins, també de les nostres fatigues i les nostres pobreses. Aquesta era la notícia de la seva vida: Déu sencer al costat de les nostres ànimes necessitades. Quan es va fer un com nosaltres, quan va posar les seves mans aquí, quan va fer descansar la seva presència a les nostres cases d’homes, Déu ens va regalar el món, tot el temps i tot l’espai. Per això els cristians d’abans vivien sense pors, en sortida, tocant les vides dels homes, canviant-ho tot.
Succeeix ara al revés, com en una història en contra del temps. Les nostres vides de cristians moderns, ja no tan cristianes, diuen que Déu ha deixat de ser present. Ell ja no viu a prop; ja no és veí del petit, del concret, i ha marxat de tornada al seu cel, a la seva distància. Al Déu de carn i presència l’hem retornat al cel de les paraules, al lloc de les idees abstractes. Una altra vegada viu lluny, aquí ho volem, perquè no toqui allò nostre, perquè el seu ser i la seva presència no ens afecti, perquè no ens canviï les vides.
Però en anar-se, Déu s’ha emportat l’horitzó. Perquè l’horitzó és Ell mateix. S’ha anat: el sostre de la vida se’ns ha ensorrat. Tot ha encongit, mentre els grans significats de la vida es donaven a la fugida. Aquí ens ha quedat l’estret, només l’insignificant. Com és poc, com aquesta història és propietat privada dels homes, només podem viure a la defensiva, lliurats al càlcul. Vivim fins amb pors… Com Jesús a casa de Zaqueu, com Jesús amb Pere en la riba, com Jesús amb la dona de mala vida, els cristians d’abans balafiaven, lliures per a perdre el que sabien que anaven a recuperar multiplicat. Nosaltres vivim amarrats en el nostre, perquè només ens queda el nostre.
Jesús era una carn viscuda cap a fora, sense rastre d’aquest càlcul nerviós nostre. Arribava fins i tot on no se li esperava. La nostra, en canvi, és una vida bastant engarrotada, del tot tornats sobre les nostres poques coses. Presumim d’autonomia, però només estem sols, aïllats, incapaços. Ens arrenquem poques vegades, sempre d’amagat en les nostres trinxeres domiciliàries. Perquè la vida ja no és do. Quan Déu marxa, quan ho expulsem, la vida deixa de ser do i comença a ser només nostra. I la vida només nostra, perilla.
Les lectures de la Missa d’aquest diumenge parlen de missió i de caritat. Avui són empreses gairebé impossibles. Perquè cal arriscar aquesta vida petita que ens queda. Qui s’atreveix? Impressiona que Jesús diu vosaltres: vosaltres sou el que li falta al món. Nosaltres, nosaltres som el que li falta al món. El que li falta a la vida dels pobres. Nosaltres. Els pobres, que són l’últim agafador, l’últim caliu, l’última petjada de l’horitzó perdut. Ho diu el profeta Isaïes: “Quan parteixis el teu pa amb el famolenc i sadollis l’estómac de l’indigent, brillarà la teva llum en les tenebres, la teva foscor es tornarà migdia”.
