28 nov. Espera
Comencem l’Advent, i amb la primera paraula que ens dirigeix en aquest temps nou, Jesús ens exhorta a estar vigilants, atents; ens convida a viure sense desplaçar-nos, sense fugir de la tasca que la nostra pròpia humanitat ens imposa cada començar el dia, que molt té d’esperar. Perquè no tot està al nostre abast, i no tot el podem. En efecte, no es pot ser home, home o dona, sense haver d’esperar. Encara que això a vegades ens arribi a avergonyir, perquè avui dia ens costa molt no acabar interpretant aquesta incapacitat per a l’autosuficiència com una espècie de pobresa. En el temps de l’Advent el Senyor guerreja contra aquesta mentida incrustada en les nostres consciències i ens convida a viure des de dins, a coincidir amb nosaltres mateixos, esperant, vigilants, per a poder reconèixer-li a Ell que ve cap a nosaltres, atret precisament per la nostra disponible espera.
Déu no tem ser Ell mateix: és Amor i vol estimar. A nosaltres, en canvi, que som anhel d’aquest Amor, ens pesa l’espera –com si denunciés una cosa lletja– en nosaltres; quant ens desgastem a intentar esquivar la necessitat d’esperar! Quant deixem de ser el que som! Ho deia Rilke: “Tot conspira per a callar en nosaltres, una mica com calla, tal vegada, una vergonya, una mica com calla una esperança inefable”. El nostre home interior crida des de dins, des del centre del que som, però nosaltres l’obliguem al silenci, i fins l’humiliem per inoportú. És llavors quan ens encomanem sense complexos a la suma de les nostres ocupacions, esperant que satisfacin, encara que el preu a pagar sigui quedar extenuats. Però ocupar-se no basta, perquè la nostra humanitat es resisteix i, encara que feble, aconsegueix que el seu reclam d’infinit arribi fins a les nostres consciències. Després, esgotats, ho apostem tot per una bona distracció, donant-nos permís per a gairebé tot, la qual cosa sigui necessari amb la condició de distreure’ns – omplirem les terrasses dels bars, i també les botigues per Nadal, i les neveres, perquè necessitem una estona de vida alternativa a la que vivim… És una seqüència de bojos: ocupats, i llavors distrets; més ocupats, i llavors més distrets, en un escalar que porta a cap part.
L’Advent és un temps en el qual el Senyor ens crida a esperar: mireu, vigileu, vetlleu – són les paraules de Jesús en l’Evangeli d’avui. Són paraules que porten un tresor dins. Perquè deixen entreveure que a Déu li urgeix estimar-nos, gairebé més que a nosaltres deixar-nos voler per Ell. Mira i demana, vigila i prega. Vela i crida, perquè Jo vinc… No hi ha exercici més humà, més intel·ligent, més veritable, que el d’esperar. Resar i demanar, que també això és esperar. Perquè l’oració és la llengua de l’anhel, que s’expressa així quan ens atrevim a donar-li espai a l’home que som cadascun. Ho deia Julián Carrón fa uns anys a un grup d’universitaris: “No podem arrencar-nos aquesta espera, perquè constitueix l’estructura de la nostra naturalesa. No hem decidit nosaltres tenir-la, ni podem decidir suprimir-la, no depèn de nosaltres, no podem fer res. Podem, això sí, decidir secundar-la o oposar-nos a ella, estimar-la o odiar-la: aquesta és l’alternativa que se’ns planteja cada dia a cadascun de nosaltres”. L’Advent és per a això, i ens recorda que la salvació i la vida bona són sempre don: és Jesús que es dóna – Jo vinc.