05 gen. Cercadors
Ens amaguem sencers, fins a forçar el gest si és necessari, per a cabre amagats en l’ombra petita que els nens projecten amb la seva poca alçada. Com si ells ens obliguessin, els fem responsables. En el fons és un pacte trampós del qual els menors ni saben: amb l’excusa de les seves il·lusions infantils, i amb el pretext dels seus regals, ens dediquem en cos i ànima als nostres. Volem passar-ho bé sense mesurar costos. Per fi la veritat i la religió han quedat definitivament arraconades i podem viure per a això, per a divertir-nos. De fet mesurem les coses en funció d’aquest criteri nan, i som capaços d’invertir i sacrificar el que sigui necessari amb la condició d’aconseguir una mica de l’humor de la vida festiva. Per a això fan falta coses, regals; coses i emocions i plaers, i, en el que es pugui, també poders. Aquí els Reis, que encara són majestats perquè són proveïdors de la nostra gresca vital. Vivim per a acumular i la festa és aquesta: la del poder sobre les coses. I els Reis es dediquen a això, a portar-nos-les amb la seva màgia.
L’Església ens demana avui que els contemplem. Que fem per conèixer-los, a aquests homes d’Orient que van viure per a buscar. Van peregrinar a la recerca de la veritat en comptes de dedicar-se a acumular possibilitats. Es van atrevir amb el risc de l’aventura, no per una fama o per un poder, sinó pel gust de la veritat, que volien descobrir i estimar. Van arriscar perquè no es van oblidar que la vida és un do; no la van donar per descomptada i van remuntar el seu corrent fins a donar amb la seva font. Els Reis Mags són testimonis d’un temps en el qual la vida no era per a la diversió sinó per a la veritat. Tenien el cor apostat més amunt, més prop del cel, i no tant en el basar de les emocions i els plaers. Volien buscar i no posseir; trobar, conèixer, i adorar a l’Autor de la vida.
Als mags els va guiar una estrella. Es van confiar a ella i la van seguir al mateix temps que descobrien quant el caminar junts era el que, de fet, ho feia possible mentre els sostenia en la fatiga del camí. Es van secundar; aquest va ser el secret: la comunitat. Sols no ho haurien aconseguit perquè en els seus vols més elevats la llibertat necessita els seus suports. Ratzinger ho va dir així: la fe demana amb-creients. És a dir, un dels primers treballs de la nostra vida cristiana és buscar amb humilitat -i amb petició a Déu- a persones que s’atreveixin a buscar el mateix i ho vulguin fer amb nosaltres; necessitem fer el camí amb algú. Es tracta d’arribar fins a Déu per a caure de genolls, com van fer els Reis, perquè Ell és l’origen i la garantia de la nostra vida. Sense posseir-ho, perquè no és una cosa que puguem domesticar. Adorar-ho, perquè Déu és allò que quan ho trobem ens canvia la vida sencera.
