19 març Fonaments
Tinc un record inesborrable d’un dia en el col·legi, jo petit, quan un professor ens va sorprendre a tots en explicar-nos que els edificis alts es mantenen en peus gràcies als seus fonaments. Són aquí amagats, discrets, però són imprescindibles. Ho vaig entendre, sense veure, però s’entenia… Són allargats i creixen cap avall com si fossin les arrels d’un arbre. Com unes mans esteses en secret amb les quals el cos cap amunt de l’immoble demana a la terra que comparteixi i transmeti la seva fermesa. Com més alta la casa, més ha de viure del que li donen; com més grata el cel, més ha de viure de prestat.
Els fonaments de la vida dels fariseus feien just a l’inrevés: s’allargaven cap amunt, recolzats només en l’aire buit del que pensaven ja sabut, en el sostre de les seves opinions. Es veu en l’Evangeli d’aquest diumenge, que parla d’un cec de naixement al qual Jesús va curar amb un miracle. Es descobreix la notícia, la de l’home era cec que de sobte veia, i els fariseus pregunten sobre el prodigi; els va poder la sorpresa. Pregunten una vegada, i una altra, i una altra… No contents fan cridar als pares del noi, i pregunten encara. Tots a l’uníson canten el mateix: era cec però ara veu! Els fariseus no ho admeten: amb les potes enlaire, amb els fonaments estirant el coll, diuen impossible, ridícul!
Jesús pot amb tot menys amb ells. Prostitutes, leprosos, cecs, lladres, però no amb aquests fariseus lletrats. Perquè s’atrinxeren en ells mateixos, hermètics, com una bestiola bola; existeix només el que digui la nostra doctrina. En aquestes el cec insisteix que veu, que els veu fins i tot a ells, però els rebota tot, impenetrables: “Has nascut en pecat i ens ensenyaràs tu a nosaltres? Llavors el van fer fora”. Homes porucs, tancats en el seu propi alè, amb les arrels en direcció contrària a la vida. Això li passa a la ideologia, que es passa al dia al mirall i acaba pensant que és l’única reina.
Hi ha alguna cosa que és anterior al nostre saber i al nostre poder. Alguna cosa primer, que respira des de més profund. Que demana ser conegut i estimat, perquè és la font de la nostra possibilitat, el terreny estable on s’allotja la meravella que som. La notícia sobre nosaltres mateixos no ens la pot donar només un metge, o un polític, o les tres idees de moda. Fa falta escoltar el que ens està fent ara, amb la mateixa disponibilitat amb la qual un vell edifici es deixa fer per la terra als seus peus durant dècades. La llavor del misteri que som, la va plantar Déu en crear-nos. Guardini deia: “Jo no soc per essència, aquest jo m’és donat. Per tant, m’he rebut a mi mateix”. Rebre el que som, perquè el do és el que va primer. Ens precedeix i ens promet un bé. De mans de Déu, i en la companyia dels altres.
