06 abr. El Déu de les coses
Som ben petits quan arribem al món. Gairebé res. Però des del primer dia cada sentit és expert en el seu: el tacte, l’oïda, l’olfacte… Déu ens regala els sentits perquè puguem trobar-nos amb la realitat. Per a trobar-nos amb la seva obra, amb la creació, amb tot el que neix en la forja del seu amor. Des del primer dia ensumem, toquem, comencem a mirar i comencem a conèixer. Així brolla la relació. Així comença l’afecte. I es van fent una mica nostres totes les coses. Ens interessa la realitat. Perquè Déu la vesteix bonica, atractiva. Se serveix d’ella per a donar-se a conèixer, perquè sapiguem que Ell és nostre tu. Jo i tu, Déu meu.
Déu ens fa a tots dos regals. El primer és l’ésser, i la bellesa i la bondat de les coses. El segon és la nostra necessitat d’Ell. Això ens fa estirar els braços i obrir les mans i voler ensenyorir-nos de tot. Perquè les coses ens criden i ens interessen. Són bones. Són un bé, un moment del camí, una manera del camí. Però són només manera, avantsala; aquesta és la gràcia. No hi ha dubte: la creació és la nostra casa. És el primer lloc de la nostra vocació, que consisteix en la relació amb la realitat. Perquè la realitat és com el dors del Senyor, com la notícia de Déu que les coses en passar deixen suspesa en la llum. La realitat és com una membrana connectora, com una tela finíssima de carn, la més prima de totes, que al mateix temps que separa serveix de punt de trobada. Trasllueix, i ens permet descobrir la silueta de la presència de Déu.
Però les coses no són la fi. Conserven la petjada de Déu. Queda allí vigilant, a l’espera de ser reconeguda. Serveixen de pont perquè ens puguem trobar Déu i nosaltres. Però no són la fi. No ho podem esperar tot de les coses… Per això, per a no frustrar la nostra capacitat d’estimar, per a no frustrar la nostra raó, per a no fer que la vida sigui inútil, en el camí cap a la realitat haurem de fer el pas d’intel·ligència, i el pas d’afecte, que s’atreveix amb el més enllà. No podrem viure bé si no afirmem a Déu, si no li reconeixem i si no li cantem com l’origen i la destinació de tot. El món té poc sentit i no val la pena sense el més enllà que ho sosté i ho vivifica.
Aquesta és l’obra de Jesús. Ell és la porta. Jesús és el lloc on l’ara toca el per sempre, on el concret i limitat s’abracen amb l’infinit. On nosaltres mateixos podem agradar a Déu. On les nostres forces pobres i el goig es fan amics. Jesús en l’Eucaristia fa que el món no se’ns quedi petit. Perquè l’Eucaristia és d’aquest món i porta a Déu dins. Crist en el Sagrament és el do per al nostre desig. És l’amor de Jesús pel nostre desig. Que pot ser que a vegades no satisfaci el sentiment, però sí que abraça la llibertat sencera quan es rep amb fe. Quan es rep amb la urgència d’intimitat amb el Déu que hem començat a conèixer en les coses.
La nostra vocació és la relació amb la realitat. La nostra vocació és l’Eucaristia. La nostra vocació és la vida eterna. La creació sencera està impregnada de l’aroma del perfum de Déu. Déu és tot en tot. I amb tot ens crida. Fins a la trobada amb Ell en el Sagrament, que és bestreta del do que serà la vida en el Cel per sempre.
