08 abr. L’home de la creu
La fusta per dins era agarrada, atapeïda, capaç de mantenir quiets -captius- els claus que la van obrir a cops. La van obrir, però es va fer propietària del pes mort de l’home de la creu. Sense bellugar-se, sense doblegar-se ni tan sols una mica. Fusta forta. Als peus del reu inert quedava només Maria. Perquè mort, penjant d’aquests pocs ferros, Jesús ja no era interessant. No quedava ningú a qui cridar, ni cap violència per deslligar. El primer silenci del dia. La mare sola. Sola als peus del mort. Semblava que la dona custodiava alguna cosa sense valor. Una carn penjada, apagada. Una carn inútil. Ella havia estat fidel al fill, tan fidel, tan una amb el fill que la seva humanitat de dona havia començat a transparentar.
Només uns pocs dels quals es movien de tornada a les seves cases es van adonar que ella seguia present. Pensarien que la dona havia quedat atrapada en un temps que va ser, un temps que va ser però que ja havia acabat. Pensarien, li ho dirien entre murmuris, que Maria havia extraviat el camí del temps. Que el temps de Jesús era molt altre. Ja no. Crist l’home de la creu i María la dona d’un temps passat. I per això sola. La vida succeïa ara en un altre lloc, triava altres escenaris, a distància del rabí que feia miracles. Era abans… Semblava que el temps i la vida tenien ara una altra forma, una altra forma diferent. Però la mare es va quedar allí amb els peus enfonsats en la terra, com si també ella fos fusta d’una altra creu.
Miren a l’Església i pensen el mateix: una altra dona solitària que pertany a un altre temps. Sola, amb les seves faldilles llargues, sola als peus d’una creu de pal, d’una creu vella. Una creu vella i muda. Imatge de pasta dolenta, de fusta barata. La que alguns romàntics passegen de tant en tant, en arribar la Quaresma. Maria i l’Església semblen dues estrangeres, oriündes d’uns altres temps, gents que pertanyen a altres vides. Dues senyores de les d’abans. Església petita, discutida, enlletgida. Però que igual que María als peus de la creu, conserva en el seu interior intacte i per sempre un tresor.
María coneix la vida secreta que renovarà sencer el cos preciós del seu fill. Sap María de la potència fidel de Déu Pare. Sap que a aquests que marxen els aconseguirà la notícia de la resurrecció del seu fill. Sap també l’Església, i per això no es cansa. Sap l’Església que la vida no s’acaba, ni abans ni després de la mort. Mira Maria el cadàver del seu fill i en la fe agrada amb bestreta la resurrecció. Mira l’Església al no-nascut i sap que és amable, que sempre és amable. Sap l’Església, perquè mira com Maria des del tresor que porta dins. Sap que el malalt i l’ancià continuen sent bonics. Sap l’Església que no perd el temps el voluntari, ni el cuidador, ni la infermera, ni la filla que acompanya a poc a poquet a la mare amb demència. Sap l’Església que Maria no està sola als peus de la creu. Sap Maria que l’Església és esposa. Saben les dues que estan recorregudes per dins per l’amor de Déu, que és font invencible de vida. No és que no existeixi el límit. Existeix, però ha estat vençut per l’home de la creu.