15 abr. Llum
La mort de Jesús va encongir als apòstols. Es van trobar immediatament retornats a la vida tal com era abans, ara a més amb el cor sotmès al pes de l’amenaça: també ells podien ser condemnats a la creu del rabí. Estaven quiets, engarrotats, travessats per una paràlisi desconeguda, i amagats en el cenacle. Hi havia a la sala un murmuri de fons, incapaç, perquè cap s’atrevia a dir res. S’escrutaven, fent saltar nerviosa la mirada de l’un a l’altre a mesura que el temps anava descobrint en tots la mateixa por. Les dones havien dit… I María repetia serena que Jesús va assegurar que ressuscitaria al tercer dia. La miraven també a ella, però sense saber, sense rebre ni la seva paraula ni el seu gest afectuós.
Crist ressuscitat els va anar a buscar, un a un. A la Magdalena, als dos que anaven de camí a Emaús, a tots els del cenacle. A Tomàs també, perquè no estava amb la resta del grup quan se’ls va aparèixer per primera vegada. Un a un. Perquè li poguessin tocar, perquè poguessin veure-li menjar i escoltar de nou la seva veu. Perquè li sabessin Senyor del temps i de les seves vides. Perquè els aconseguís el seu alè, i la vida nova. Perquè naixés la fe… En fer-se present entre ells Jesús se’ls oferia com a pedra angular, com la font i el fonament estable on fer descansar per sempre l’existència. Ell -el seu domini- era ara el vèrtex des d’on iniciar el nou camí de la vida.
La resurrecció de Jesús, i la seva presència real entre nosaltres, és la condició per a la fe. Jesús mateix és la gràcia que fa que puguem viure la vida dels homes amb la forma i el sabor que la fe proporciona. Gràcies a la presència de Crist podem fer memòria de la veritat de les coses i afirmar la realitat sencera partint des del seu autèntic origen. La victòria de Jesús sobre la mort ens permet apuntar-nos amb veritat al sentit de tot. I per la llibertat que brolla en el cor de l’home en reconèixer-lo ressuscitat, podem relacionar-nos amb la realitat ja no en funció del nostre petit designi, sinó en funció de la veritat que resisteix per sempre.
Res és nostre, però tot és do; és un fet estupend. En efecte, en la relació amb la realitat vibra una evident desproporció entre allò de què som realment capaços i allò que la realitat ens ofereix com a regal. Podríem viure només del que generem i mantenim amb les nostres forces? Seria prou interessant una vida en la qual l’única novetat -l’única sorpresa- fos la que nosaltres aconseguíssim? Deia Péguy que el cor de l’home és el lloc més profund del món. Perquè és on la realitat informa la consciència, i on la consciència es torna pregunta: què és l’home perquè et recordis d’ell? Què són aquesta bellesa i aquest bé que ens atreuen?
Crist va venir per a ser la llum amb la qual conèixer la realitat des de la veritat. Ens va dir que el món existeix perquè puguem entrar en el mateix misteri de Déu, i perquè puguem acollir l’amor amb el qual Ell ens vol. Jesús ressuscitat es va fer present perquè la nostra intel·ligència de la coses pogués viure de la veritat de totes elles. I el van matar per això. Perquè van pensar que haver de compartir amb Déu la realitat era un desavantatge. Van pensar que en aquesta vida a mig fer amb Ell sortíem perdent. La fe és el regal que ens permet tornar a l’origen de tot per a descobrir que la vida és un do, per a poder viure-la així, gaudint de la gratuïtat que tot ens anuncia.
