07 maig Plastilina

En el fons pensem que la fe és de plastilina. Fa temps que ens vam donar permís per a anar donant-li forma segons els nostres interessos. Perquè la imaginem íntima, com alguna cosa només nostra. Efectivament, la nostra fe tracta del que diem que les coses són, de com ens les expliquem a nosaltres mateixos, del que afirmem sobre Déu, sobre el món, sobre la vida, i sobre el que som. És molt nostra, única. I així pensem. La veritat és que li està succeint al cristianisme, al nostre cristianisme, li està succeint a la nostra fe el mateix que a tantes altres coses de la vida. Que viu ja només al castell secret i impenetrable del nostre propi interior, subjectiva, tan subjectiva, amb les formes que anem improvisant. L’emmotllem. En funció del que vivim. O sentim. O desitgem. Ens passa, o ens pot passar. Però la fe a mida ens deixa a les fosques. Perquè a mesura que es difumina l’objectivitat de Déu en les nostres ànimes, a mesura que van desapareixent dels nostres cors els manaments de Déu, es van instal·lant els del món.

Jesús diu que és el camí, la veritat, la vida. Que és el camí que porta a la veritat i a la vida. Que Ell és per on s’arriba segurs fins a la veritat i la vida, que són paraules cares, ben grans. Són com un paisatge magnífic que no s’acaba mai. Crist és la vida que no s’acaba mai. La vida que no s’oculta mai i que ens surt al pas sempre. En tot. Ell és la veritat que no enganya mai. Una bellesa que no s’apaga. Que demana un sacrifici però no un preu. Jesús ens crida, en un món que ens canta amb la seva melodia tramposa per a dir-nos que el centre som només nosaltres. Que no hi ha paisatge. Que el destí de tot és el plaer – però no és evident? El món promet dreceres i estalvis en el treball del viure. Tot més fàcil. Sense sacrifici, pagant un preu. Empetitint-nos, rebaixant-nos, aixafant-nos, perquè no pot ser d’una altra manera. Perquè no vam néixer de nosaltres mateixos, sinó de Déu. Ell ens fa sempre, ara i sempre, ara i per sempre. Segons Ell. En funció del seu infinit, a imatge i semblança seva.

Ja no hi ha confessions a les esglésies. Ja no hi ha uncions en els malalts. Ja no hi ha donatius. I no queda ni una mica de l’antiga obediència. És fàcil: perquè l’Església ho fa malament. Perquè l’Església porta dos mil anys fent-ho malament. Perquè Jesús ho va fer malament. Perquè tot hauria de ser d’una altra manera. O perquè hem deixat de reconèixer que Ell va abans. Perquè hem començat a dir a la veritat mentida. Perquè hem arribat a pensar que la mort és vida. Perquè ens hem apropiat de Déu i ens hem quedat sols. Perquè vivim sols. Perquè el Déu creador de mons, el Déu que va enviar al seu Fill a la creu per nosaltres, el Déu que ens volia cridar a la vida eterna, ja només viu en el temple reservat de la nostra intimitat. En un temple de plastilina emocional. Sense objectivitat. Sense realisme. Sense veu. Sense una presència on donar-nos suport. On descobrir-nos. Sense que puguem aprendre. Sense sorpresa. No hi ha paisatge. Ja no hi ha infinit.

Sant Pere repeteix insistent i parla d’una pedra. Una cosa evident. Gran. Sòlida. Que roman… Que no es pot amagar en una emoció. Real. Déu continua sent real a l’Església. Ella encara anuncia. Amb la veu entretallada encara diu que Déu és real. L’Església és l’esposa que segueix enamorada. Que segueix arrabassada, mirant, conquistada per la bellesa del seu espòs. L’Església encara ens regala a Crist. Al qual salva sagnant. Camí i vida. Perquè ho té dins. Perquè Ell vol estar dins. Li ho va dir Jesús a l’apòstol: tant de temps amb vosaltres, i encara no em coneixes?