07 nov. L’espòs
En aquests mesos de virus molts amics han posposat la data de la celebració del seu matrimoni. Amb tot, conec diverses parelles que en veure que la incertesa persisteix i emmotllant-se al poc espai lliure que deixen les normes de prevenció, han decidit casar-se. Han estat noces reinventades diverses vegades, petites, de calibre gairebé domèstic. Cerimònies més lleugeres, de bellesa austera però molt present, on els nuvis han apostat tot a l’amor bo entre ells i a la gràcia i promesa que ve del Cel. Ha estat revelador veure’ls decidir casar-se malgrat haver de sacrificar tant del que els venia de gust. Perquè no és el mateix ser nuvis que esposos – no és el mateix: l’espòs es lliura i viu i pertany d’una manera única i pròpia. En efecte, es veu que al qual estimarà com estimen els esposos, el temps d’espera se li fa etern.
Diu Jesús en l’Evangeli d’avui que el Regne dels Cels s’assembla a un espòs que arriba. Diu Jesús que Déu s’assembla a aquest espòs… Podria haver dit en la paràbola que Déu era com un home ric que ofereix la seva riquesa. O com el general més poderós de tots els exèrcits que, amb el seu gran poder, ho canvia tot. Però en descobrir-nos el seu ser a través del relat de la paràbola parla d’un espòs, d’aquell que per una preferència li urgeix entrar en l’íntim per a estimar i romandre, lligant-se per sempre al tu de la seva estimada. Llavors, si tornem al Salm de la Missa després d’haver escoltat l’Evangeli, sembla que precisament es faci ressò del lament de l’esposa que espera – i de com vivien el temps de retard aquestes parelles que han decidit casar-se. Diu el Salm: “La meva ànima està assedegada de tu; la meva carn té ànsia de tu, com a terra resseca, agostada, sense aigua”; com viure amb l’ànima seca o amb la carn agostada? Urgència en l’espòs, i urgència en l’esposa.
Aquest dissabte l’Església ha beatificat en la Sagrada Família de Barcelona a Joan Roig Diggle, catequista laic de la nostra parròquia de St. Pere al Masnou assassinat als dinou anys durant la guerra civil espanyola. Va poder combregar l’Eucaristia, i unir-se en comunió a l’Espòs, just abans de ser capturat. En aquesta nit, quan lligat s’acomiadava de la seva mare (d’origen anglès) li va anunciar: “God is with em”. Tant, que les seves últimes paraules van ser un “jo us perdono” als seus assassins, just abans que li peguessin cinc tirs mortals. God is with em: Ell està amb mi – ha arribat l’Espòs!
Ho va testimoniar Joan en la manera en la qual va viure el seu martiri: la llibertat és un amor, l’amor de Déu que refresca l’ànima assedegada. Sense aquest amor, no hi ha coratge possible. Sense pertànyer, sense el nus que ens reuneix amb l’Espòs, romanem ressecs, maltractats per les circumstàncies, que tantes vegades són cegues als nostres calendaris i projectes. En celebrar al Beat Joan, ens adonem que aquest moment complicat que vivim -a més- ens està fent veure que no som tan lliures com potser pensàvem. Serà que ens falta un amor, l’amor de l’Espòs de la paràbola.
