24 oct. Distància de seguretat
Déu ens crida sempre a la caritat, que és el més essencial i típic de la nostra vocació cristiana. Però no sols per afegir una bondat a les coses, o per fer més tova i amable l’existència dels homes, sinó perquè Déu mateix és amor. La seva entranya, la consistència de la seva pròpia fibra interior (si una cosa així es pot dir), és just aquesta, la relació amorosa entre el Pare i el Fill en l’Esperit Sant.
En l’Evangeli de la Missa llegim que quan Jesús respon als fariseus diu que el manament principal de la llei és estimar a Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, i amb tot l’ésser. I immediatament afegeix que el segon manament és semblant: “Estimaràs al teu proïsme com a tu mateix”. Així, la forma de la fe veritable és l’amor a Déu i al proïsme. Per això, el camí que porta a aconseguir i a tocar a Déu en la nostra vida estarà sempre condicionat a l’amor al proïsme. Tan és així, que si es pogués fer un retrat a qualsevol pàgina de l’Evangeli per a captar el moment en el qual Déu surt a la trobada de l’home, acabaríem sempre dibuixant el mateix – un home que estima de prop: Jesús que estima al Pere, a la Marta, a la Maria, o al Zaqueu.
Així, encara que la prudència en temps de Covid aconsella distàncies i màscares, la nostra salvació continua passant per la relació amb el proïsme. És a dir: també en aquesta hora crítica de la nostra història la salvació continua tenint forma de trobada humana. Com Crist continua sent home, ens continua salvant amb el seu Cos en l’Eucaristia, i amb el seu Cos en la companyia dels cristians.
No es pot dubtar que la prudència que prevé és una forma d’autèntica caritat. Però podria deixar de ser-ho si només la motiva la por al fet que l’altre ens contagiï. Podem no tenir present que màscares, distàncies, i limitacions socials, ens poden arribar a confondre. Ens ajuda l’Evangeli d’avui: com més allunyats estiguem dels altres, més ens allunyarem també de la carn de Crist. Per això, és important que siguem conscients que les mesures que ens proposen per a la prevenció es podrien convertir en una justificació per a un individualisme totalment aliè a l’amor que, en el fons, ens acabaria confinant dins de nosaltres mateixos, quan ja només importo jo…
Hem de ser prudents i creatius al mateix temps, per a omplir d’humanitat la distància de seguretat. És veritat que les circumstàncies són noves i exigents, però roman la manera a través del qual el Senyor ens vol salvar. Per això, creatius, per exemple, donant més temps a les trobades fortuïtes amb amics i coneguts, sacrificant horaris o plans; o sent més francs i generosos a l’hora de compartir en la conversa el camí que estem fent i les coses que Déu ens regala; o dedicant part del temps en família, o en les petites trobades socials, a resar junts, superant vergonyes per amor al destí comú que compartim com a fills de Déu. El virus no altera la nostra vocació. Ni fa que Déu tingui un menor desig de salvar-nos.