05 des. Pescanova
Aquests dies comencen a arribar al mòbil els primers anuncis típics d’aquestes setmanes prèvies al Nadal. En aquests anys són Pescanova, Ikea, Campofrío, i en poc segur que també la Loteria. Són autèntiques pel·lícules encara que no superin els dos o tres minuts. Estan tan ben fetes que un repeteix amb gust, perquè d’alguna manera, aquí dins tot és amable. Amb la seva minitrama, cada vegada apunten més alt, perquè el Nadal és gran, i perquè així mostren que una mica d’això cap en les marques publicitades: la memòria dels quals ens han deixat, la meravella de la vida, o el bé gran que és la família.
Filmen per a vendre. I en acabar el vídeo, nosaltres hem de tornar al nostre – que segueix tal com l’havíem deixat en donar-li al play. Per això, cap al final del ‘vol comercial’, la proposta és clara: el millor és empènyer-se la vida amb uns bons llagostins, o amb una rodanxa de pernil suculenta, o estrenant un moble a la cantonada del bany. I no és mala cosa… L’Advent és un temps importantíssim, ple d’un anunci que anava abans. És el temps en el qual l’Església ens recorda que estem fets per a Déu. Que és d’Ell la nostàlgia que portem dins. I que el primer regal és que el nostre interior vibri així, sempre sofrint aquesta absència… Encara que només anés per aquest atreviment, caldria escoltar l’Evangeli.
Nosaltres agradem les coses bones – llagostins, o pernils, o cases embellides; el que sigui que se’ns regali. I sense denunciar-les ni una mica, experimentem que no arribem mai a reposar completament en elles. De fet, la sorpresa és que ens passa just a l’inrevés: en posseir les coses, més que descobrir-nos satisfets, ens trobem encara més mancats, més profunds, com si al contacte amb el bo el cor es dilatés per dins. Benet XVI deia precisament que “les alegries més veritables són capaces d’alliberar en nosaltres la sana inquietud que porta a ser més exigents -voler un bé més alt, més profund- i a percebre cada vegada amb major claredat que gens finit pot satisfer el nostre cor”. Al final, no podem replegar-nos sobre nosaltres mateixos, ni ens basten les nostres pròpies idees, ni ens satisfà el ja posseït; no hi ha res que pugui alliberar-nos d’aquesta sana inquietud de la qual parla el Papa. L’Església és fidel i ens ho diu amb l’Advent: és que ens falta Déu, perquè només Déu basta.
L’Advent ens recorda que el nostre desig és desig de Déu. I aquesta inquietud ingovernable que ens habita és com un punt de fugida que ens obliga a mirar al Cel. En efecte, per Nadal celebrarem que Déu és la font d’on brolla aquest corrent que ens travessa permanentment. El Nadal no diu que Déu s’encongeixi per a fer-se petit, a la nostra mesura – Jesús no és només un nen. El Nadal diu que Déu no renúncia a la seva ser, que es fa home sense deixar de ser qui és, per a visitar-nos, i així respondre a la manca que Ell mateix va plantar en les nostres ànimes. L’anunci del Nadal, i la fidelitat de l’Església que no el calla, hauria de meravellar-nos: qui mira avui a l’home i li diu ‘a tu et falta Déu’.
