07 març Sense encaixar

Hi ha poques pàgines a l’Evangeli com aquesta de sant Joan. L’apòstol narra com Jesús va entrar en el temple i ho va posar tot potes enlaire, organitzant un gran embolic. Perquè el món havia ocupat l’interior del temple a l’abordatge… Va fer un assot de cordes, els va tirar a tots, i als canvistes els va escampar les monedes i els va bolcar les taules; no convertiu en un mercat la casa del meu Pare! Els jueus no van trigar a reaccionar. I segur que també els apòstols van quedar atònits. En el fons, perquè els uns i els altres estaven perfectament conformes amb un temple transformat en extensió conquistada del món.

Impressiona moltíssim quant avui continua sorprenent tanta gent la diferència que Jesús defensa, i que existeix, entre el que proposa el món amb el seu carril mental únic, i el que proposa l’Església quan anuncia la seva fe. És més: a no pocs -quantes vegades són els propis cristians- escandalitza que l’Església continuï tenint una mirada pròpia sobre les coses. Els sembla una autèntica descaradura, ara que per fi estem tots d’acord, d’acord, o mentalment empaquetats… El gest de Jesús en el temple l’explica, i diu avui que l’Església no és un lloc més en el món. No ho és encara que es pretengui, des de fora o des de dins, confosos per una espècie de miratge que fa pensar que així seria tot més fàcil.

Sorprèn. L’Església es resisteix. Fins i tot avui pensa i creu a la seva. Perquè descobreix al seu Déu estimant-la. És un Espòs que no estima perquè la seva esposa sigui perfecta, sinó perquè és la seva, la preferida. Des de sempre i per sempre. I no li podem demanar a qui se sap estimat que ho visqui com si tot fos res – perquè li és impossible. Crist viu en el món: lliris, i ocells, i messes, i amics, i noces. També els cristians som cridats a viure en el món, i a no amagar-nos camuflats darrere dels burladors. Però no podem pretendre que l’Evangeli i l’Església aplaudeixin just i precisament les idees i maneres que, tan misteriosament sintonitzats, defensen els nous polítics i els nous mitjans de comunicació. Hi haurà sempre diferència, perquè l’amor de Déu ens compromet. Hi haurà sempre, com sempre hi ha hagut, qui s’escandalitzi de la fe els cristians.

Jesús va entrar en la història per a canviar-la. No perquè la història li donés permís. Per a això no feia falta morir en la creu. La fe no demana menysprear el món, sinó estimar-lo veritablement. Però no ho podem adorar. Ni demanar-li a l’Església que es torni filleta del món. Perquè amb totes les seves petiteses, vol correspondre i viure aquesta història bonica d’amor que l’espòs li proposa. Si l’Església continua dient la seva amb llibertat, bon senyal. Senyal que l’Espòs continua viu i present. Que Maria i Josep ens ajudin a no estranyar-nos per la diferència que la nostra fe introdueix en la vida.