24 oct. Fill de Timeu
L’evangelista assegura aquesta dada. El cec del camí tenia pare i es deia Timeu. Com si així ens convidés el text sagrat a mirar-li de puntetes, per a poder veure més enllà de la seva pròpia història; com si ens convidés a mirar al món sencer que l’envolta. I d’aquesta manera ens digués que tot això no era suficient. Ni el seu pare, ni aquests molts dels quals parla l’escena de l’Evangeli, ningú va poder amb la ceguesa del pobre Bartimeu. La biologia, tot allò que creix en aquest món, incapaç de donar-li la vista a aquest captaire cec que demanava assegut al costat del camí.
Jesús va guanyar el seu cos en les entranyes de Maria. És un dels nostres. Però no és només d’aquest món. Perquè el cor de María no va ser la seva primera llar; Ell venia ja viu des del Cel. I va arribar carregat amb el que li faltava a Timeu. Amb la llum que s’havia escapat dels ulls del seu fill. Així, Jesús es va fer present, en aquesta volta del camí on el cec solia demanar. Va passar per allí, amb suficient rebombori al seu voltant com perquè el cec s’adonés de la seva presència. Es va parar Jesús perquè el cec cridava – diu l’evangelista. No va passar de llarg. No li incomodaven. Li va cridar: què vols? Vull el que tu portes del cel, li va dir el cec: això que ve de fora i que canvia la vida.
Camina -li diu Jesús- perquè la teva fe t’ha salvat. La fe, que aquí apostava per la proximitat de Déu. Per la diferència entre Déu i tot allò que nosaltres podem aconseguir amb les nostres energies i intents. La fe del cec no mirava cap a dins, a la recerca d’un estat emocional particular, sinó que mirava enter cap a fora, amb aquests ulls secs i tot l’aire dels seus pulmons. Perquè Jesús no és una vibració interior. O una fibra amagada en la nostra emotivitat. Jesús és algú que passa per les camins de la nostra necessitat, disponible. Amb tota la força del Déu del Cel.
Que vegi – li diu el cec. Que pugui veure més enllà, a l’altre costat del que jo sóc. Ens interessa contemplar al cec, perquè no pocs confonen l’espiritualitat, la nostra fe, amb alguna cosa que també és molt humà, però que no és religiós. La visita íntima al que som, al nostre interior, a la recerca de serenitat o pau, és una cosa molt convenient, però per si mateixa no és religió. En molts es confon avui el sentimental amb el religiós – si bé és cert que el religiós ens pot brindar els millors sentiments. Una emoció provocada, perseguida, amb tota la seva intensitat, pot donar-se en una ànima que segueix tancada en si mateixa. La religió cristiana no ens tanca dins del que som, sinó que ens uneix a Déu de la mà del seu Fill Jesús. Per això, per a viure la nostra fe no queda una altra que sortir cap a fora – just com va fer el cec amb els seus crits… Cap a fora: en l’oració. En els sagraments. En el frec amb la vida de la comunitat – dels altres. Demanem doncs sortir de nosaltres mateixos per a poder trobar al Déu que visita les nostres vides.
