20 febr. Misericòrdia
Acostumem a evitar l’exercici, i no acabem d’afrontar la qüestió. El posposem perquè anticipem que el resultat ens demanarà un canvi, una diferència en la vida. Però és un fet: vivim més de la gràcia que del que som capaços d’aconseguir amb la nostra obstinació. Tant és així que quan en la nostra mirada habita un mínim de lleialtat amb les coses, de res podem dir “meu” ocupant nosaltres sols la paraula sencera. L’altre -un amic, el cònjuge, o un fill- no és només meu, o només nostre. Tampoc podem dir meva a la bellesa, ni al mateix temps que se’ns ofereix, ni meves a totes les oportunitats que han anat obrint i enriquint la nostra vida.
No podem no reconèixer-ho: la vida de la nostra vida no és només filla dels nostres mèrits i encerts. La vida és do, sobretot, do. En efecte, si haguéssim de viure només del nostre, d’allò que hem aconseguit conquistar amb les nostres forces, ens asfixiaria cada instant de l’existència. En canvi, se’ns concedeix gratuïtament la gràcia, i ens manté vius per dins el que ens arriba directament del cor generós de Déu; és el luxe de la misericòrdia, que ens rescata incansable de la nostra mesura de les coses, d’un món segons el nostre càlcul. Ho diu el salmista en el salm de la Missa d’avui: Ell rescata la teva vida de la fossa, i et satisfà de gràcia i de tendresa.
Com el fill pròdig, també nosaltres provem una certa resistència a afirmar la misericòrdia de Déu, la seva bondat amb nosaltres. Sospitem que és el premi de consolació per a maldestres i incapaços, i que afirmar-la ens faria deutors de Déu per sempre. En canvi, reconèixer que la gràcia és el veritable alè de la nostra vida, ens obre la porta al descobriment de la nostra pròpia identitat i de la nostra veritable vocació. Perquè Déu ens ha creat només per a beneir-nos… Sense la misericòrdia ens quedem a les fosques, en la fossa de la qual parla el salm, per sempre incomprensibles per a nosaltres mateixos.
Per això, quan no traiem la consciència del que som de la trinxera del compte de mèrits i propietats que imaginem, quan no reconeixem que se’ns beneeix amb més del que en justícia se’ns deu, ens esgotem en la defensa malalta i estèril del que posseïm i pensem nostre. Aquesta vida a la defensiva, a més, fa impossible una veritable companyia amb els altres, fins i tot en la intimitat dels amors més estimats. S’arrisca a donar-se, a jugar-la-hi de debò amb els altres, només qui sap que no dona del seu sinó del que ha rebut abans i gratis.
Se’ns concedeix la vida per a sorprendre el do de Déu, per a conèixer-lo a Ell. No hi ha res més humà, ni que ens enriqueixi més, que la fe. Ell ens tendeix la mà així, amb aquest més que és seu i per a nosaltres. El Senyor ens convida a reconèixer-lo, acollint la seva misericòrdia com la llum que permet descobrir i agradar el sentit bo del que som i del que vivim.
