15 ag. Assumpció
Com va dir en una ocasió el Papa Francesc, som una mescla de terra i tresor. Meravella per les lluentors del nostre tresor, del tresor de la nostra bellesa humana, del tresor dels nostres desitjos nobles i bons, o pel de les coses ben fetes. També incòmode, sinó disgust o escàndol, encara que ho dissimulem a la quieta, per les nostres insatisfaccions, per les nostres malapteses i petiteses. A més, es donen totes cita per sempre-sempre amb el desig que ens habita implacable, que ens condiciona, i que sembla que ens va estirant per dins sense acabar de sadollar-se mai. Potser un dia es podrà abraçar també aquesta terra nostra? Serà bo ser el que som per sempre? Ens lliurarem un dia de la terra pesada de la nostra humanitat?
Després que piquessin el seu cos i el seu cor a cops, que li trenquessin la carn amb els claus en la creu, Jesús va morir sencer. L’obra es va complir. I en aquest gest generós i definitiu va conquistar per a nosaltres el cor del seu Pare. Fet: el Cel amb les portes una altra vegada obertes, i una altra vegada nosaltres convidats a peregrinar cap a la vida eterna, cap a la llar del Pare. Jesús podria haver ressuscitat deslliurant-se del pes de la seva humanitat i ser de nou ja només Déu, sense haver d’arrossegar per sempre la carn d’home que va fer seva en les entranyes de María… Home per sempre? Impressionantment sí, home per a tota l’eternitat.
Misteriosament, també Ell tresor i terra. Tot el tresor, i també tota la terra del desig del seu cor d’home – perquè no es pot ser home de veritat sense desig… Desig perquè la seva humanitat és com la nostra, de la mateixa naturalesa, infinitament necessitada d’un bon amor. Com ens passa a nosaltres, que necessitem un amor, un bon amor en el qual se’ns afirmi, allí on poder descobrir el propi reflex, on conèixer el que som i rebre’l, acollir-lo. És impossible ser homes, homes veritables, començar a agradar el que som, sense un amor on se’ns anunciï la bondat de la nostra existència – és bo que tu existeixis! Per a l’home Jesús, exactament igual. Així que li fa paranys a tot i s’emporta a la seva Mare al Cel per a mirar-se en ella, per a poder mirar-se per sempre en ella, per a ser estimat per ella per sempre. I per a estimar també Ell, amb cor d’home a aquesta dona, perquè no és home del tot qui no estima.
És bo que tu existeixis – una cosa així ens diu Jesús amb aquest gest enorme: María, és bo que tu existeixis, per sempre, dona per sempre, humana per sempre, sempre necessitada, com Jesús, sempre necessitats, perquè el nostre desig no l’apagarà ni el Cel. Sempre anhelosos per a poder ser estimats per sempre. Mirem avui al Cel. Jesús vol continuar sent home, per sempre fill, sempre sent estimat. És bo el tresor de la nostra vocació humana, és bo ser el que som, i és bona la terra de la nostra pobresa que serveix a Déu per a bolcar el seu cor en el nostre. Més humanitat en nosaltres; li ho demanem avui a Jesús i a María.
