31 oct. Atents
Si no donéssim per sabudes les frases de l’Evangeli d’avui, en escoltar-les ens hauríem de regirar enters, per dins i per fora, incapaços de donar-les per bones o encertades – almenys en un primer moment. Feliços els pobres, i els que sofreixen o ploren; feliços també els que tenen gana i set de justícia… Feliços vosaltres –arriba a dir Jesús– fins quan us insultin, perquè vostra recompensa serà gran en el cel.
Jesús no nega el plor, o la injustícia, o l’insult, com fem tantes vegades els adults amb els petits per a convèncer-los que les coses no són com ells pensen; Jesús crida a les coses pel seu nom – sofriment. I no obstant això, fins a nou vegades anuncia aquesta – feliços! Portat l’Evangeli fins als nostres dies, en comptes d’injustícia o persecució, podríem parlar del Covid? En efecte, amb la pandèmia, és possible aquesta i l’alegria de les quals parla Jesús en l’Evangeli? Perquè objectiu com la injustícia o el sofriment, és que el virus no és un bé en si mateix. Per això, no podem no mesurar-nos o no fer els comptes amb les paraules de Jesús, llegides per a nosaltres en aquesta hora de la nostra història: feliços!
La incertesa que vivim, i la suma constant de mesures noves de prevenció, ens obliguen a viure molt més presents en el present, és a dir, més sencers i més vius en l’ara, sense la via de fuita o de consol que a vegades trobem en la imaginació d’un futur alternatiu. Però viure només en el present, tan dins de la nostra pròpia vida, amb les mans més obertes que mai, sembla que escanya les possibilitats d’una vida bona. No hi ha dubte que vénen temps durs. En molt, serem més pobres. Però en estar més obligats a esperar-ho tot només del que visquem aquí i ara, viurem menys distrets i més disponibles, més atents i, llavors, més ben disposats per a reconèixer el miracle de la presència del Senyor al costat de nosaltres. Les circumstàncies que Déu ens fa travessar, quan les vivim amb aquesta forta disponibilitat interior, tendeixen sempre a revelar la seva presència i paternitat. Perquè la realitat sencera és per a això, perquè puguem descobrir-li a Ell.
Per com estem vivint la nostàlgia d’algunes coses o d’algunes possibilitats ara perdudes, sembla que Déu no sigui més que un complement de la vida, un a més, però en absolut el seu fonament. Sense llevar-li res al que estem vivint: podria Déu ser aquesta de la nostra vida? Descobrir-li, conèixer la seva veritat, saber-nos seus, podria ser la vida de la nostra vida? A quin déu adorem realment quan se’ns va el cor i la vida darrere d’algunes coses que han quedat distants? Insisteixo, no sóc ingenu: la vida és cada vegada més costa amunt. Però aquesta és una circumstància privilegiada per a enfrontar-nos a la veritat del que som i a la veritat de Déu – alguna cosa que normalment anem posposant fins al moment previ a ser cridats al Cel.
Celebrem avui la Solemnitat de Tots els sants. Tots són molts, punts, cadascun amb el seu estil, la seva vocació, i el temps de la seva història. Tots conquistats pel mateix Déu: mares de família, sacerdots, metges, rics o pobres. Més famosos o menys. Que no van ser sants perquè la vida els vingués de cara, sinó perquè es van deixar conquistar per un Déu que val la pena. Deixem que Déu ho intenti amb nosaltres.
