15 maig Avui

Avui, que semblem tots habitants iguals dels guetos ideològics d’una versió o una altra de la ideologia de moda, d’esquena a la resta en un món en el qual fa l’efecte que ja no queda res més gran que el propi ego, ara que tants viuen tan dedicats a miratges relacionals, en el món digital o amb el cor lliurat a una mascota entronitzada, quan afirmar a l’altre s’ha tornat una escalada gairebé impossible, avui, el Senyor ens crida a la caritat. Us dono un manament nou, diu Jesús en l’Evangeli de la Missa: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. De fet, el senyal pel qual coneixeran que sou deixebles meus, serà que us estimeu els uns als altres.

Estimar a l’altre demana desallotjar els espais vitals que hem omplert de nosaltres mateixos. També apostar per una existència no autoteledirigida. Demana viure episodis d’autèntica espera. I descarrilar la mirada per a admetre que en allò quotidià, o també en el que és definitiu i valuós, caben voluntats alternatives, és a dir, camins que recorren itineraris diferents. El Senyor ens crida a tot això perquè així Ell ens pot sorprendre amb la seva presència, caminant al costat de nosaltres. Jesús no mana la caritat perquè vulgui sense més arreglar les coses. No va el manament de l’amor perseguint només un món sense desajustaments, sinó que la caritat entre nosaltres l’ha triat Ell com a lloc i manera on donar-se a conèixer. Així, la caritat no és només gest nostre, sinó real escenari de revelació.

És veritat que som limitats i variables, i que no sempre ho veiem tot a la primera. Ens cansem, ens oblidem, ens equivoquem; tots! Per això l’amor bo a l’altre és una cosa a la qual hem de tornar mil vegades, sempre començant de nou. Però tant de bo ho intentem sense por, perquè quan decidim que ja està, que s’ha acabat, en el fons no guanya ningú. És cert que hi ha ocasions en les quals som vençuts, i sense poder més, pot ser bo fins a una distància i un temps que permetin recuperar la mirada sobre les persones o les circumstàncies. Aquí, la caritat pot ser una oració, que és caritat de la bona, en la qual afirmem davant de Déu el desig del bé de l’altre. De fet, aquesta oració canvia també al que resa… Estimar empobreix, aparentment empobreix, perquè és com tirar-se de cap a bussejar en la dependència. Però Déu ho porta fent des de tota l’eternitat, i ha estat sempre el més bell i el més poderós. Ell, principi i font de la nostra vida, ens convida a reconèixer sense por al proïsme, donant-li cabuda en el nostre. L’amor li crida, i Ell ve.