27 febr. Bisbe Toni
Fa un parell de setmanes va morir malalt a Barcelona un bisbe auxiliar de la diòcesi de 49 anys. Vam saber del seu càncer a l’inici de l’estiu passat, i la notícia de seguida ens va posar a tots a resar per ell. Era un home simpàtic, d’una especial amabilitat, un treballador incansable. Vingut d’un poble de Mallorca, home normal, però en el qual es reconeixia un una mica més que li feia especialment atractiu: el “bisbe” era com una llar on un es podia recollir a recuperar l’alè abans de tornar a la tasca de la vida.
Impressionava quant es deixava sorprendre per les persones i per les coses que li posaven davant o li explicaven. Quan feia falta, sempre atentíssim, aprenia. Quan era necessari, i sense oblidar la seva responsabilitat de pare, corregia. Ho feia sense calcigaments, sense retirar-se, donant la mà, convidant sempre a una vida més bolcada en l’infinit. El feia. I quan era que no, ho deia i punt. Crec que era un home lliure, especialment lliure. No que no sofrís, o que les coses no ho encongissin per dins més d’una vegada… Però lliure, com un que estima sempre el que vol estimar, amb generosa fidelitat, sense haver de suspendre els amors per compromisos imposats des de fora.
La llibertat de Toni no estava feta ni de suma de talents ni d’una força superior a la mitjana. El que tenia dins era certesa. Era saber que havia estat cridat per Déu. Certesa, llibertat, que feia sempre palanca en el mateix lloc, en la seva vocació. No es va inventar la seva vida, ni el seu to de veu; no es va inventar tampoc als pares que li van acollir en néixer. El seu sacerdoci no va ser una ocurrència seva, ni va demanar ell que li fessin bisbe. Sempre tot, la iniciativa de Déu, que ell va anar acollint amb disponibilitat i confiança. Lliure, per a viure la seva vocació sacerdotal, lliure per a deixar la seva terra estimada de Mallorca, lliure per a confiar a la seva família a la Provisió, i lliure per a no posar-se al servei dels imposicions ideològiques del món.
Apostar com Toni per viure la vida com a vocació, com a resposta al designi concret de Déu per a cadascun de nosaltres, significa acollir una voluntat que no és la nostra. Cert que això porta dins un sacrifici, però també una promesa que fa possible viure amb llibertat, fins i tot en la pobresa o en la malaltia, com el Senyor ens ha regalat comprovar en els últims mesos de vida del bisbe amic.
Sant Pau ens encoratja avui en la segona lectura de la Missa: “Lliureu-vos sempre sense reserves a l’obra del Senyor, convençuts que el vostre esforç no serà obertura”. Reconeguem que se’ns queda estret el vestit de la vida quan tot consisteix a aconseguir el següent objectiu o l’última meta. Perquè el que som porta un altre clam dins: volem ser estimats amb una predilecció total i definitiva, un amor que ens generi com a homes nous ara. Som cecs guiats per una altra ceguesa -com diu Jesús en l’Evangeli- quan ens arrisquem a estimar només el que se’ns ocorre a nosaltres. A Toni, quan li preguntaves, parlava poc de la seva mala malaltia, perquè necessitava dir-te que se sabia volgut. Lliure per un amor, per aquest lliurament sense reserves de la qual parla l’apòstol.
