02 maig Canvi

Jesucrist ve de fora. De carn i ossos, real, i ve de fora. El reconeixem des del centre del que som, però no és Jesús una espècie de dimensió interior del nostre jo – com si en el fons fos només una de les capes del nostre teixit íntim. No, a Jesús ho va gestar María a les seves entranyes, i des d’allí va caminar fins a arribar a nosaltres. Interessa Jesús precisament perquè és real. Perquè si no ho fos, la nostra fe i la nostra esperança no podrien ser més que unes arriscades projeccions de nosaltres mateixos. En canvi, perquè és real, quan Jesús surt a trobar-nos i ens toca la vida, canvien les coses. Com el que li succeeix al que s’enamora de la que serà la seva dona, que no sols canvia per dins com si es modifiqués la seva vibració emocional, sinó que els diumenges acaba menjant a casa de la sogra – perquè un amor canvia la vida sencera. Crist real proposa una relació real. L’amistat amb Ell no és només una cosa de sentiments o de comparació de valors, sinó de diferència en la vida.

Si trobéssim Pere, Jaume o Joan, després dels primers dies caminant amb Jesús i els poguéssim preguntar sobre la seva visió del cristianisme o dels valors cristians, és més que probable que rebessin la nostra pregunta amb un gest ple de sorpresa – valors dieu? Assenyalarien a Jesús de seguida, aquí present, al costat d’ells, concret, a un parell de metres de distància parlant amb uns nens del barri. Pot ser que es mostressin una mica més maldestres a l’hora de justificar l’abandó de les seves barques a la riba del llac – algú fins i tot els acusaria d’un cert arravatament. Però és que a pocs, Ell es va anar distanciant, guanyant terreny, i van acabar tots lluny de les seves aigües. No els va canviar la vida començar a pensar en Ell, o asseure’s en una tertúlia a aplaudir valors. És que això no salva, perquè pensar en Ell o seguir-ho són coses molt diferents. Crist ho fa tot nou quan li deixem tocar la vida, la que vivim tots els dies. En les circumstàncies que travessem, que no són la imaginada frontera que bloqueja la relació amb Ell, sinó l’espai de la seva autèntica possibilitat.

Maria, Josep, els apòstols i les santes dones, sant Pau, i tots els sants des de llavors. Estem també nosaltres disposats a ser canviats per Jesús? Disposats a viure una vida diferent per a ser salvats? Ens passa en tants moments com al jove ric, que reconeixem la necessitat d’una diferència en la vida, reconeixem a Jesús com la seva possibilitat, però no ens atrevim a seguir-lo – perquè se t’acosta el cònjuge, o un amic, o la teva mare, i pregunta i qüestiona, perquè mai abans havies fet el que ara comences a fer… De vegades no ens qüestionen els altres, sinó nosaltres mateixos, que després d’anys ens sembla que el que som s’identifica i expressa totalment amb els hàbits i costums de sempre. Ens sembla que són l’armadura que manté en peus el que som, i la manera bona i correcta d’estar en aquest món. En el fons són les nostres barques, encara que més que assegurar una vida, ens tenen lligats a les ribes dels nostres llacs, mentre Jesús comença a allunyar-se… La veritat de la nostra fe esdevindrà, i farà nou tot el que som, quan es forgi un vincle objectiu i real amb Jesús. Per això, en aquests dies de Pasqua i d’incertesa vírica, cap a on ens crida Jesús? A qui ens demana acollir? Què hauríem de sacrificar per a poder seguir-lo?