20 març Clients
Tots els dies arriben al mercat productes nous. Aporten solucions, possibilitats, i també comoditats en totes les dimensions de la vida. A més ara es poden comprar a distància, tot tan facilitat per l’eficàcia dels repartidors en les seves furgonetes. Més productes, més promeses, i més accessibles; tots a comprar… Volem ser més o menys conscients, però tots tenim cada vegada més coses, i estem cada vegada més envoltats de totes elles. Productes, objectes, en els quals es projecta una certa imatge del que voldríem ser. Quan ens parem a mirar, sembla que estiguin a punt de formar un cor de veuetes disposat a cantar el nostre nom entre aplaudiments. Compres, perquè som consumidors. Tantes compres, que secretament van deixant un pòsit en l’ànima que a poc a poc ens està transformant: cada vegada més ens concebem a nosaltres mateixos com a clients, sobretot, com a clients. Vam ser persones, després els polítics ens van dir que no, que érem ciutadans, i ara ens han convençut que som clients.
El client té la raó. El client, ha de ser satisfet. A més, com a la pel·lícula de Julia Roberts, al client cal fer-li la pilota. Els de Mercadona -i l’èxit els avala- ho tenen claríssim: el client és “el cap”, i així ens criden, caps… Qui no voldria ser sempre client, sempre entretingut, sempre posat al centre, sempre obeït? Potser compensa tornar a ser només humans, humans sense personalitzar, sense figurants que ens ballin al voltant? Impressiona escoltar l’Evangeli de la Missa d’avui, perquè a un que és client no se li diria mai el que Jesús ens diu a nosaltres: si no us convertiu, tots perireu… Com Ell ho diu dues vegades seguides en les poques frases de l’Evangeli de Lucas, el repeteixo jo també: si no us convertiu, tots perireu.
No som clients. Ni la nostra posició és la d’un que ha estat convidat a un negoci, a una espècie de partida entre iguals. No som clients perquè no portem res que sigui només el nostre a la taula de la relació amb Déu. Perquè tot el nostre és sempre abans només seu. Déu no ens deu res… Per això no podem esperar a la butaca de la vida a ser convençuts, com a espectadors que s’atreveixen també a ser jutges. No podem esperar que tot sigui analgèsic, amable, melós, en funció de les nostres petiteses. O la conversió o la mort, diu Jesús. O la vida, o ens remuntem fins a la font de la vida, fins a la veritat de la vida… O ens arrisquem al sacrifici de ser el que som sense complexos, de viure com a captaires a la seva porta, o la mort. De fet, quan no ens atipem de nosaltres mateixos, el cor ens ho diu: som captaires, captaires que l’amor d’un Pare ens ha fet fills. O fills o clients; no hi ha punt possible de comparació. El fill pot ser contrariat, corregit, exigit, perquè un Pare li promet una vida.
