13 març Confiar

Déu va prometre a Abraham el més impossible de tot, que a la seva edat, tindria descendència. I, arribat el temps, Déu va prometre a Jesús el que era encara més impossible, la vida per sempre després d’una mort total. Tots dos van creure, i per la seva confiança Abraham va ser pare, i per la seva confiança Jesús va ressuscitar. Confiar en un altre, en la persona de l’altre, en el seu testimoniatge, era abans una cosa típica, sabut com a necessari per a la vida de l’home, tant com l’aire que respirem. Ara, en canvi, vivim molt confosos per un terrible miratge, el de pensar que per a conèixer la veritat de les coses, i en el fons per a viure, ens n’hi ha prou amb obtenir més informació, amb engreixar el compte de les dades. Com si el mer apilament de notícies, o veure què diu Google de les coses, fos més fefaent que el cor d’un home o d’una dona quan ens transmet alguna cosa amb certesa. Abans es tractava de caminar junts, i ara sembla que tenim prou amb controlar estadístiques.

Confiar-se a una altra persona ha deixat de ser un gest habitual entre nosaltres. De fet, pocs pensen seriosament que acollir el testimoniatge d’un tercer pugui ser una manera real de conèixer la veritat d’alguna cosa. Potser abans no teníem alternativa, i un pujava a casa del veí a demanar ajuda o companyia, o s’emprenien projectes en una encaixada. Ara, en aquestes mateixes mans, tenim el que ens sembla que és una opció més ràpida i fàcil, i bastant menys compromesa. Ens acabem orientant en molts dels moments de la vida en funció del que diu internet, el blog impersonal de torn, o el titular gran i feridor de la web que consultem. Acaba això tenint per a nosaltres més dosi de veritat que un home de carn i ossos que ens diu que les coses són d’una altra manera. És cert que intuïm que l’altre no ha fet més que llançar-se també als seus webs habituals, així que com viu del mateix que nosaltres, temem confiar-nos al seu judici.

Gràcies a Déu continua havent-hi persones dignes de confiança. I continua havent-hi persones que aposten per la comunió com a vida. Impressiona pensar que és el que els apòstols van fer. Perquè és al que el Senyor els va cridar. Impressiona que no tinguessin por de donar-se completament a un món que no era el seu. Que no tinguessin por d’arriscar tot el que eren pel que havien vist en un home i en l’amistat amb Ell. No serà que ens perdem alguna cosa quan ens obstinem a donar-nos raons a nosaltres mateixos per a no afirmar com a veritable el que diu un altre? No serà que la vida bona té molt a veure amb la confiança amb els altres?

Hem canviat la confiança, el gest preciós de posar la vida en mans d’un amic, per l’anàlisi. És un pas més cap a l’individualisme, que ens fa creure que només nosaltres mateixos som realment dignes de crèdit en el tribunal de la nostra consciència. Amb els temps que corren, ens sembla menys arriscat. Però la vida així avança amb el fre posat. Insisteixo: viure pel nostre compte, fent el possible per no quedar mai en deute amb ningú, no és més que un intent obertura. Guanyem quan som dependents, no quan aconseguim aïllar-nos. Perquè confiar i construir junts és voler-se bé a un mateix. És no encongir l’horitzó de la nostra existència. Que és el que fem quan ens dediquem a l’afirmació borratxa de nosaltres mateixos tan típica d’aquests temps. Mirem a l’home Jesús, que va viure sempre en mans d’un altre. I als apòstols, que van confiar en Ell.