19 juny Corpus
Impressiona la fe de l’Església. Encara avui, després de segles de turbulències històriques, fora i dins dels seus murs, quan l’esposa de Crist intenta explicar el sagrament de l’Eucaristia, diu que és real. I ho descriu així, precisament amb aquesta paraula, amb aquest adjectiu: real. Així, per com és el temps que vivim, no podem passar per alt l’expressió. Perquè l’última versió de tot sembla que anunciï que al final res romandrà, i que tot canviarà. A més, manen com mai els instints i les emocions. I el pes borratxo de les ideologies és probable que regiri fins al més profund de la nostra cultura. Que bo que amb aquest panorama la nostra fe insisteixi: Jesús real, la seva presència real, objectiva, certa, ferma, veritable; com el contrafort necessari i definitiu per a tot el que som.
Per a poder descobrir el realisme en el sagrament, el sentit de la vista, el del tacte, i també l’olfacte i el gust, han de cedir-li el pas a cau d’orella. En efecte, com aquests no aconsegueixen anar més enllà de la dada de les seves primeres impressions, el sagrament de l’Eucaristia demana un treball d’oïda. Perquè l’oïda pot anar més enllà, i de fet és el primer en nosaltres amb què rebem la notícia de la presència de Jesús. El sacerdot, que a l’altar és Crist mateix, pronuncia paraules que comuniquen el do salvador, l’oferiment que Jesús fa al Pare per nosaltres, i, també, la seva presència vetllada en les espècies del pa i del vi. Així doncs, per a descobrir la presència de Crist que canvia la vida, fa falta l’escolta: el silenci interior del qual es disposa a acollir a un altre que ve.
L’Eucaristia demana escolta, oïda atenta a la paraula de Déu, i també oïda atenta a la nostra pròpia humanitat. Perquè li donarem més o menys espai, i estarem més o menys desperts, però és inevitable el moment -el nostre dia adult- en el qual cadascun s’adona de la longitud infinita del propi desig: és que només ens basta Déu. Perquè en crear-nos Ell es va reservar per sempre aquest espai en nosaltres. Com un cel que no perd el seu infinit mentre s’oculta en el nostre pit humà; només Déu basta. L’Eucaristia és real, tant com és real la nostra necessitat de salvació. Ens pot confondre la ideologia, i ens pot distreure la potència tecnològica del nostre segle, però el cor de l’home necessita un salvador. No sols una superació, o la possibilitat d’un pas més enllà, sinó un autèntic amor que doni vida i sentit, i que així salvi.
El realisme de l’Eucaristia salva. Perquè el sagrament de l’altar és bé objectiu, concret, completament localitzat en l’espai i en el temps. Per això demana també en nosaltres una espècie de realisme propi que ens rescatarà en guiar-nos fins a la trobada amb el Déu que mor en la creu. En acostar-nos a l’Eucaristia, abandonarem la possibilitat d’un déu que pot ser que només fabriquem amb la imaginació, i ens encaminarem al Déu que es dona generós oferint-nos la seva carn i la seva sang, la seva vida, perquè en menjar-la es torni nostra. La festa del Corpus és important. La litúrgia ens la regala de nou, perquè l’Eucaristia no quedi desplaçada ni arraconada, ara que tenim més necessitat que mai de ser salvats. Tota la novetat, tota la diferència que li demanem a l’Església i a la vida, només serà bona si al punt d’arrencada es reconeix i adora a Crist realment present en l’altar.
