06 juny Corpus

Res té al seu interior més força transformadora que l’Eucaristia. El que era pa, pel compromís de l’Esperit Sant, canvia i comença a ser el mateix cos de Crist. I el que abans era vi, ara és la sang de les seves venes. Sabem a més per la predicació de Jesús que aquesta potència renovadora no es queda quieta, tancada en si mateixa, com si tingués mandat de quedar confinada a l’interior de la forma eucarística o del líquid del calze. No, la presència de Crist en l’Eucaristia tendeix cap a fora, a canviar al que toca, donant-li al cristià la vida eterna.

La força de Déu se’ns dona per a un canvi, per a una important novetat. Però afirmant amb fidelitat el que ja som. Perquè la vida de Jesús ens aconsegueix des de l’Eucaristia, no perquè ens abandonem a nosaltres mateixos -com si Déu es concedís un últim intent de millorar-nos- sinó per a possibilitar el que som – perquè Ell ens va fer, i ens va fer bé. El món fa a l’inrevés, oferint-nos cada dia camins que ens allunyen del nostre propi ésser. El poder del món proposa sempre passos que porten a l’extraviament. Perquè així és més fàcil governar-nos – dominar-nos, per dins i per fora, en els afectes i en els gestos. El món vol prendre del que som, mentre que Jesús es lliura.

Jesús ens afirma. Ens sosté, donant-nos de tornada la vida que se’ns escapa per les esquerdes de la tristesa o de la solitud. O les del cansament. Jesús es dóna sencer, sense truc, sense reserva. De manera que no fa falta defensar-se, ni mantenir una distància. Jesús no uniformitza. Fa així que el pa arribi a cedir-li tot l’espai al seu cos per amor veritable. Pa i Déu que es freguen en la transsubstanciació. Com es poden fregar amb Ell els nostres trajectes amb cotxe. O els nostres ulls, quan mirem bé als altres. O el cor, cada vegada que apostem per la veritat o pel bé. Preneu i mengeu. Ell ens acompanya, fent-se per nosaltres amor que alimenta.