14 febr. De genolls
Cobert de lepra, amb la seva pell ferida, es va posar de genolls per a suplicar. Des d’allí li va demanar a Jesús que li curés. Obligat a respectar unes condicions de vida duríssimes, aquest home malalt, en comptes d’enrotllar-se en laments i malediccions, es va gastar en aquest prec humil a Jesús – si vols, pots netejar-me.
Jesús es va deixar acostar. Va quedar atent, en silenci. Com si amb la seva presència habilités un espai infinit a l’abast del malalt on poguessin reposar íntegres el seu dolor i la seva petició. La seva oració va ser escoltada. Jesús no estava només de pas. En efecte, en contemplar l’escena de l’Evangeli s’intueix com Ell estava succeint completament, present, sense que gens seu faltés en aquesta trobada i en aquest moment. Jesús arribava des del camí per a poder recollir el dolor, i el gest, i la súplica d’aquest home. No estem sols; ni la més pobra de les nostres oracions queda abandonada – vull, queda net.
Diu sant Marc que Jesús va sentir llàstima i va estendre la mà fins a poder tocar la carn malalta del leprós. Com si li estigués oferint la seva carn sana com el punt final del camí del dolor, comprometent-se, alhora, a ocupar per sempre el seu lloc. Vull, li diu Jesús. El meu cor en el teu, habitats els dos per un mateix desig. Que amb l’Encarnació i la creu faig possible.
El més pobre del leprós era la seva carn podrida. Raó dels pitjors mals – el càstig, l’exili, els dolors, i la pena de mort. Suportar la vida perquè en la seva hora la tomba pogués sadollar-se. Implacable. Però per a la seva sorpresa, la ferida en la pell va il·luminar els seus passos, guiats així fins a trobar a Jesús. El que li esclavitzava va ser precisament el que li va conduir fins al descobriment del Messies. La lepra ho va arrossegar fins als ulls i el cor de Jesús, que en conèixer a aquest home, el va estimar, excitant-se llavors tota la força de la seva misericòrdia.
Jesús li va dir que es presentés al sacerdot perquè constés oficialment que havia estat purificat. I perquè també oficialment pogués tornar a la ciutat, al poble de la promesa, a ser de nou un entre els fills estimats de Déu. Jesús li va curar renovant-li la vocació. La vida i la vida eterna. Perquè es va posar de genolls i va demanar. Amb freqüència tenim suficient amb pensar que Déu ho sap tot, i que per tant sap de les nostres coses. Esperem que obri d’ofici, en comptes d’acostar-nos fills al seu cor amb una oració confiada. El leprós degué passar la resta de la seva vida testimoniant-lo: com allò que denunciem en nosaltres o en les nostres vides, posat a les seves mans, pot ser la manera i el lloc privilegiats per a la trobada amb el Senyor, l’ocasió per a un miracle, el despertar de la nostra vocació.
