27 març Dues textures
Per a mostrar en les seves obres el que portava dins, com ell entenia la iniciativa de Déu, Caravaggio li va fer paranys al temps en els seus dibuixos. Li va regalar aquesta misteriosa esquerda al seu realisme, que més que perdre’s, consolidava així el seu drama. Perquè quan el seu pinzell tocava el llenç, inventava un punt impossible on es trobaven moments diferents i allunyats de la història. En traçar així, el pintor eliminava la distància que els separava, barrejant sense complexos èpoques ben diferents – dos temps en un només: el de Crist, i el seu.
A les sales de la National Gallery de Dublín penja un quadre impressionant on Caravaggiova retratar el moment en el qual Judes es va acostar a Jesús per a besar-lo i trair-lo. També aquí dos temps, dues històries en una, perquè l’espectador pugui meravellar-se perquè el dia de Crist i el nostre es toquen en el moment de qui mira. En aquest quadre de l’hort, a més, el pintor aprofita per a combinar dues textures diferents, dos elements diferents que es troben en el secret d’aquesta nit, ajudant-nos a contemplar el que va succeir sota les oliveres. Es van citar dos, la carn tova i clara del mestre, i el metall dur i fosc de les armadures del soldats que el van capturar.
Als afores de la ciutat, assetjat per la negror, a Jesús li va caure damunt el metall fred i fort del soldat, amb tota la seva amenaça. Ell va oferir a canvi la seva carn indefensa i gratuïta. Es van trobar la pretensió de poder de l’home i la feblesa de Déu. Perquè al capritx violent de soldats i jueus, va respondre Jesús lliurant-se en silenci, obedient a l’amor del Pare impacient per recuperar als seus fills els homes. Carn i metall, l’home i Déu vivint en mons diferents – potser va ser just això el que Judes no suportava ja, fart que Jesús malgastés tot el seu poder abraçant leprosos, coixos, o prostitutes. Al traïdor li va escandalitzar l’aparent feblesa de Déu, la seva paciència i bondat. No va poder amb la seva discreció i amb el seu gust per allò petit. La lluentor brillant de les armadures li va acabar confonent, fent-li pensar que només és veritable el que és gran i tirànic; Déu que es lliurava a canvi de res – ja n’hi ha prou!
Com Jesús a l’hort, o el poble d’Israel al desert, sembla que els cristians caminem sempre envoltats d’amenaces. I el Senyor respon ara igual que va fer la nit de la seva passió, oferint-nos la carn pàl·lida de l’Eucaristia. La força del món, tota la força del món, desafiada amb aquest tros de pa. Desafia també els nostres càlculs, perquè Judes es va anar directe a la mort, i Jesús cap al triomf de la resurrecció. Comencem la Setmana Santa, demanem al Senyor que ens concedeixi silenci interior per a contemplar la seva victòria, i sorprendre així la força amable i transformadora de la seva carn lliurada per nosaltres.
