22 gen. Egocentrats

Com necessitava les dades per a fer-li el certificat per un donatiu, ahir vaig trucar per telèfon a un feligrès de la nostra parròquia. És un home actiu i envoltat de família, així que no em va estranyar que la conversa fos breu. Ell va portar la veu cantant, sense imposar-se, i no va trigar a dir que estava a la meva disposició per al que necessités. El comentari va ser afectuós i li ho vaig agrair. Però li degué semblar que jo no donava tot el crèdit al que m’acabava de dir, de manera que va insistir i em va dir: Yago, el que sigui, per al que necessitis, aquí em tens. I va afegir, perquè està sent un any molt dolent per a molta gent. No van ser només paraules caloroses, una cosa amb la qual afirmar-nos l’u a l’altre, sinó un autèntic anunci: compta amb mi per al que uns altres necessitin.

Se’m va quedar dins la notícia. No crec que es tracti d’un home ric, i sé que no busca la conquesta d’afectes o aplaudiments. Dona sense que calgui demanar-li-ho i sense que se sàpiga… La veritat és que en aquests temps que corren, aquest home és una autèntica raresa. Perquè vivim tots egocentrats, molt dedicats en cos i ànima -i bastant en exclusiva- a allò nostre. A poc a poc se’ns ha anat esclerotitzant el múscul amb el qual abans arribàvem al proïsme i el nostre viure gairebé succeeix d’esquena a la resta. És que som tots dolents? No crec que aquesta vida invertida sencera a favor del propi benefici sigui el resultat d’una decisió lliure i intel·ligent. Crec que més aviat hem estat inconscientment arrossegats per la força d’un corrent que ens ha anat encongint el camp visual, fins al punt en el qual ens sembla que la història serveix només per a onejar els nostres apetits. Ho deia el xampú: perquè tu ho vals.

Jesús va cridar els apòstols a ser pescadors d’homes. Els va cridar i els va apartar de les seves xarxes; de les seves xarxes, de les seves barques, i fins de la seva família, per a anar amb Ell a viure per sempre al servei dels altres. Nosaltres posposem a l’altre, com si ho deixéssim en llista d’espera fins a haver assegurat la satisfacció de totes les nostres ànsies. Escolta, que no m’oblido de tu, però encara no et puc atendre… Primer jo, com ens ensenyen les hostesses amb les màscares d’oxigen en els avions, i quan es pugui, vindré a la teva necessitat. En Jesús veiem el contrari: que es va anar humanitzant a mesura que s’entregava. Podem dir d’algú que hagi viscut més present en el món que Jesús? Els va arrencar de les seves barques, sense por al fet que es malmetessin, perquè en la vida generosa hi ha més vida. Com el benefactor de la meva parròquia, que als seus anys, més de vuitanta, continua sent un home atractiu, no pel que ha aconseguit acumular en els seus havers, sinó per la llibertat amb la qual es dona.