01 gen. El nou i el bo
El temps de la nostra petita història va portant a les portes de la vida els seus dons i els seus imprevistos. Molt del que ens arriba és bo, veritable o bell, prometedor, i ens fa estimar la vida. També ens arriben gravetats. És veritat que d’algunes d’elles som responsables, perquè són conseqüència de les nostres baixeses, de la nostra falta de dedicació, o de la nostra manera de mirar que no s’atreveix amb el vertigen de les altures. Vivim també amargors que ens semblen innecessàries, i algunes ens arriben fins a prenyades d’injustícia. Amb tot, continuem desitjant i continuem esperant: com si fóssim cofres preciosos de carn que custodien en el seu interior la convicció invencible que la vida és per a un bé total.
Mirem a l’any nou amb una il·lusió que porta dins una mica d’infància, com si el nou, només per ser diferent a l’anterior, fos suficient per a ser bo. Enguany veuràs que serà estupend, ens diuen animosos, però no ho sabem. Serà bo i punt. Però, potser se’ns deu una cosa així? Desitgem, però és que algú ens ha promès alguna cosa? Volem el nou perquè el vell se’ns ha quedat petit, perquè el conegut s’ha mostrat insuficient. Volem el nou per veure si així ens podem desfer de la incapacitat per a donar-nos la vida bona a nosaltres mateixos. Però ens passa que volem l’any nou per a intentar la vida una altra vegada de la mateixa manera, una altra vegada amb les mateixes forces, instal·lats en el carril de sempre. Hem de reconèixer que moltes vegades anhelem el nou per a continuar afirmant-nos a nosaltres mateixos. Però d’aquesta vella llavor, d’aquesta vella intel·ligència, no brollaran novetats; tornarà a passar el temps, i serà tot igual.
No basta el canvi d’any. La novetat només pot ser un amor. Alguna cosa que ve de fora però que es reconeix des de dins. La novetat ha de ser una benedicció, una gràcia. És el que celebrem per Nadal; just això: la calor gratuïta de Déu que s’ha acostat fins nosaltres. Però aquest amor no es pot conèixer en l’enrenou, ni basta l’emoció per a viure’l, i s’ho perden els qui s’encomanen sencers a la distracció. L’amor, la presència de l’amant, se sorprèn en el silenci. Diu l’Evangeli que així feia Maria: conservava totes aquestes coses, meditant-les en el seu cor. La Verge torna a les coses, sense escapar, per a mirar-les des de més endins. Així les penetra amb més fondària, més intel·ligent, fins a donar amb la veritat de tot. No escapa, no es distancia, ni tan sols de la creu, o del pes de la vida comuna. Perquè la novetat de l’amor l’allibera: viu per a venir, molt més que per a anar-se. Ella és nova, i l’Església ens la fa mirar perquè és una dona enamorada. De sant Josep, el seu espòs, i també de la veritat de les coses, del sentit del món que va descobrint de la mà del seu Fill.
Jesús és l’amor nou. Per Nadal aprenem que és un amor de carn, de carn humana amb la qual ens visita Déu en el nostre, que vol ser reconegut i viscut així. Això ens obliga a una certa senzillesa interior, necessària per a abandonar la pretensió que Déu ens salvi en funció del que dicta la nostra imaginació. I demana també silenci, el mateix que vivia Maria en el seu interior, perquè sense la humilitat del silenci només ens veurem a nosaltres mateixos, i això és insuficient perquè es doni la novetat que desitgem. Feliç any nou!