28 gen. ELA
Tinc una amiga malalta. Viu allotjada en la seva cadira de rodes motoritzada des de fa anys, per l’avanç implacable de la seva malaltia. L’altre dia vaig estar amb ella a la seva casa xerrant una bona estona. La malaltia l’ha anat paralitzant, a poc a poc, però manté intacta la parla. M’explicava de la seva vida, i del temps que anirà arribant amb noves exigències i amb nous dols; aquesta malaltia demana una vegada i una altra l’abandó de tantes possibilitats bones. En aquesta estona junts va mirar al futur en veu alta sense maquillar el que està per arribar; ho vaig agrair… Però se’m va fer evident que el to, allò que deia, i el poc gest que la malaltia li permet, portaven dins una alegria genuïna. Li vaig preguntar, perquè és clar que l’ELA no és l’única cosa que porta en l’ànima, i em va regalar un anunci preciós de la fe: sap que Déu l’espera, que l’espera a cada moment del camí, i això l’enamora. De fet, va insistir que el que més la sosté és saber que hi cap un camí amb Ell, i de la seva mà, el descobriment de noves maneres de viure en el món.
En la segona lectura de la Missa d’aquest diumenge sant Pau vincula la feblesa i la pobresa amb l’elecció per part de Déu. En el fons, associa el que a nosaltres ens semblen pols oposats: Déu i el neci, Déu i el petit. Ens sembla impossible perquè estem convençuts del contrari, completament segurs que l’èxit i la força són l’autèntica expressió de la veritat i de la bondat; és a dir, la vida és bona si triomfes. En canvi, l’Apòstol diu als corintis: “Déu va triar la neciesa del món per a confondre als savis, i Déu va triar la flaquesa del món per a confondre als forts; va triar Déu al vil, al menyspreable del món, al que no és res, per a destruir al que és, de manera que cap mortal pugui gloriar-se davant Déu”.
L’èxit que afirmen que tenim quan obeïm als cànons de la moda i de la ideologia actuals, i aquesta presumpta bellesa reconstruïda d’aparences mentideres, i tot això que diem en repetir el que diuen els nostres petits déus de mentida, se’m va fer res davant un segon de la vida de la meva amiga en la seva cadira, alegre i lliurada -com pot- a donar-se sense càlcul als altres. Està contenta perquè encara li queda camí i Déu per descobrir! Avui ens ha encegat una terrible confusió que fa impossible que agradem la vida si no és en el plaer, en la comoditat o en la semblança amb la imatge de torn; és una neciesa total… Amb la seva vida i la seva ploma sant Pau ens desafia: Déu ens troba en la feblesa, igual que va trobar al seu fill Jesús en la creu. Perquè el problema del cristià no és la petitesa, sinó la fe, no és la nostra pobresa sinó el nostre Déu. Quan soc feble, diu Pablo, llavors soc fort.
