31 gen. Els va cridar

Pere i Andreu estaven en el seu, treballant. Jesús es va acostar i els va cridar. Veniu amb mi i us faré pescadors, com si la vocació fos un moviment -un itinerari- en aquestes dues direccions alhora, una d’anada i una altra de tornada. És gairebé paradoxal: els aparta de les barques per a fer-los pescadors. Deixa les teves xarxes, segueix-me, i et donaré la barca i el món sencer. Amb freqüència nosaltres només pensem, només li donem voltes a les coses – com si rumiar molt alguna cosa bastés per a descobrir la veritat. Pensar sense més ens bloqueja i ens fa viure a la defensiva. L’Evangeli d’avui ens ajuda i ens el mostra: no és Crist o el món; Jesús no és un rival. No recela de la nostra relació amb les coses, dels nostres afectes. Jesús no veu la barca del Pere de reüll, amb disgust, mentre s’inventa la manera de demanar-li que demostri que Ell és més que totes les seves barques. Just al contrari: Jesús celebra els nostres vincles, tot el que és nostre, perquè tot és do seu. Vine’t, li crida, perquè t’ho pugui donar tot cent vegades més. Amb la nostra vocació cristiana Déu no ens crida a triar, o al món amb els seus gustos i tresors, o al seu Fill Jesús. Es tracta de seguir a Jesús, de seguir-li amb la vida sencera, i en respondre a la seva invitació, començar a posseir-ho tot d’una manera nova – vine’t, pescador… 

Diu l’Evangeli que va deixar les xarxes immediatament. Pere no va pensar a Jesús. Va apartar la vista del llac, va obrir les mans, va deixar caure les seves xarxes, i es va posar a caminar amb el mestre. Pere no ho va pensar. Ho va fer. Nosaltres a Jesús ho pensem, ho desitgem, encara que no sempre ho vivim, no amb la vida. Estem dividits, i per això no explota en nosaltres el cent per un promès. La nostra vida cristiana, i la fe amb ella, s’han anat retirant de la vida-vida. Les agendes polítiques, els periòdics al seu servei, les modes de moda, i la nostra falta de llibertat, han anat expulsant de la vida normal dels homes tot el que és cristià. Ens han anat convencent que la fe pertany a la cara oculta de la vida, al privat, al que es fa tot sol i en el temps lliure. Dóna la sensació que el cristià porta temps de mudança en mudança: del personal a l’íntim, de l’íntim al secret i, per fi, del secret al vergonyós. La fe com un subdesenvolupament, de manera que no ens queda ja més que dissimular-la.

Quan Pere va començar a seguir a Jesús, va començar a canviar-li la vida. D’aquí, en aquest gest, van brollar afectes nous, a la seva família, als seus amics, una mirada que no havia tingut mai sobre si mateix i sobre la seva vida. Una diferència que començava a inundar-ho tot – homes nous. Nosaltres forcem les coses, ens forcem a nosaltres, a Jesús i a l’Església, quan pretenem que la nostra fe cristiana no alteri la nostra posició en el món. Volem ser de Crist sense haver de diferenciar-nos dels altres. No és que el món i la nostra fe siguin incompatibles. Perquè no consisteix la vida cristiana a rebutjar el que Déu ens ha regalat. Però no podem seguir a Jesús només pensant-ho. Jesús no pot salvar-nos si no admetem ni un mil·límetre de distància de les nostres barques – les que siguin. Avui dia, tal com estan les coses al carrer, qui decideixi seguir a Jesús, necessàriament, anirà sorprenent com va descobrint-se una diferència evident amb tot, fins amb un mateix, amb l’u-mateix que érem abans. Jesús canvia la vida, perquè la canvia. Canvien els amors, la relació amb les coses, el sentit i el valor de cada instant, és la realitat sencera vestida de nou. Pere va arriscar la seva barca i Jesús li va regalar l’amor de Déu.