05 juny Esperit de llibertat
L’altre dia vaig tenir una conversa amb uns esposos. Ens reunim els tres amb freqüència, per una bona amistat, i sempre el temps junts és valuós i simpàtic. Tenen diversos fills, alguns encara petits, així que encara tenen per davant anys d’exigència familiar i professional. Ella és especialment afectuosa, sempre molt ponderada. Aquest matí va estrenar la conversa amb el seu to dolç habitual, però el primer que va dir és que estava enfadada amb ell. Molt i des de feia dies, tant que acostant-se a la trobada amb mi es preguntava de què anàvem a parlar si ella estava així de disgustada. Una mica atrevit, quan havia acabat d’explicar-se li vaig preguntar si estar enfadada li estava ajudant; em podria haver enviat a la porra per sempre… Però després de mirar-me un moment des del silenci, em va dir que no, que no l’ajudava res.
Ell és un home fidel, transparent i bo. Metge incansable. I un compromís professional que podia haver posposat, li va impedir acompanyar a la seva filla gran en una tarda important per a ella. En la nostra conversa es va exposar sense embuts, deixant a la vista el seu cor atrapat. Com es fa per a estimar a la teva gent, preguntava amb dolor. Perquè treballo per a cuidar de la meva família, deia… Però aquesta reunió no posposada va fer de mi un estrany per a la meva filla i es va emportar a la meva esposa durant dies. Ella li mirava amb una tendresa total, però també sense saber com sortir del fossat del seu empipament, sense aconseguir llevar-se de damunt el pes que havia deixat l’absència del seu marit en la vida familiar.
Vivim bona part de la vida atrapats. En el fons perquè estem a la defensiva. Més o menys conscientment, dediquem no poques energies i esforços a protegir-nos. Amb reserves, embolicats en armadures inventades per nosaltres. A la defensiva de la realitat, dels altres, de la llibertat dels altres, a la defensiva del mateix Déu, perquè la seva és una voluntat no sempre atenta als nostres criteris. Vivim així per un cert càlcul de les coses, perquè no ens surten els comptes. Sabem d’imprevistos, i de quant el temps i les forces, les possibilitats, van a menys. En efecte, molts de nostres pesessis interiors, i moltes de les dificultats en les nostres relacions, provenen d’aquesta actitud vital: ens defensem, com qui té mitjans escassos per a custodiar un tresor que ha quedat exposat i a la vista de tots.
Jesús va viure amb llibertat, sempre amb la pell al descobert, sense fugir del rodo, que només abandonava de nit en nit per a anar a l’oració i així tornar a l’alba. A diferència de nosaltres -que anem apagant a pocs la veu de Déu en el nostre interior- Jesús va viure sense temors en la intempèrie de la gràcia, sempre present i en primera persona. Va voler això per als seus apòstols, i ho vol també per a nosaltres. Per això va enviar i va donar gratuïtament l’Esperit, el batec del seu cor, en llengües de foc que es van posar sobre cadascun dels deixebles. A nosaltres ens arriba sempre en els sagraments, el mateix do. Que és la seva mateixa vida interior, el seu jo íntim, que pretén aconseguir-nos i transformar-nos.
L’Esperit arriba fins nosaltres per a alliberar-nos dels lligams que ens retenen. Els que ens impedeixen obeir al bon Déu, i els que ens impedeixen ser per a l’altre sense reserves, per un Ben reconegut i estimat més prometedor que el compliment de les nostres petites imatges. Només l’Esperit és veritable garantia de vida. I el rep qui viu prop de Jesús a la seva Església. En tenim prou amb la nostra mesura de les coses? Voldríem una vida que descansés en suports diferents als nostres? Estem disponibles per a rebre l’Esperit?
