10 oct. Jove trist
S’acosta el jove ric. Fins ara, tots els seus intents han estat insuficients. Jove i ric, no aconsegueix fabricar-se la vida que desitja, la que realment desitja, ja per fi convençut que alguna cosa se li escapa… Diu Marc en l’Evangeli que es va acostar corrent, amb urgència, empès per totes aquestes fatigues fallides, per a caure de genolls davant Jesús. Què més? Què falta? On s’amaga la vida de veritat? Mestre bo, diu. I amb una sola frase Jesús li ho anuncia tot, absolutament tot. Tot el que li ve a comunicar a la creació sencera, perquè és així des de sempre i per sempre – jove, et falto jo; a aquest cor teu, a aquesta vida teva, li falto jo…
Explota el drama en el cor del jove ric. Basta una mica d’atenció per a descobrir que és un drama com el nostre, bessó, perquè les nostres maneres d’ensopegar són idèntiques. Venia corrent, atret per la figura de Jesús, probablement començant a pregustar l’alliberament i l’escapatòria d’aquest laberint d’esforços estèrils; mestre, què!? Però estant junts, aquí junts Jesús i ell, el jove admet una infinita distància entre ells. Una espècie d’avenc que s’imposa en el seu interior, convidada pel seu propi afecte. Distància per la diferència infinita que hi ha entre el que Jesús diu, la notícia que Ell revela de Si mateix, i el poc que nosaltres acollim. Com si l’única cosa que aconseguís penetrar en el cor i en els ulls d’aquest home benintencionat no fos més que una caricatura encongida del que té davant. Ens succeeix el mateix, que ens atreu Jesús, que ens crida i ens descobrim anomenats, però quan estén la mà perquè li seguim, amaguem les nostres.
Basten per al desastre uns pocs segons – l’Evangeli no amaga el detall: va arrufar les celles i va marxar trist. El jove ric, el jove trist. Perquè anticipa en la seva ànima l’enèsim intent, l’enèsima espera, una altra insatisfacció més. I aquí es trenca, perquè per a seguir la seva imatge de Jesús, la qual cosa pensa que Jesús hauria de ser, ha d’abandonar al Jesús de veritat, al de carn, donant-li l’esquena a l’atractiu que una mica abans li feia córrer il·lusionat. La solitud ara és total, més esmolada que la primera… Segur que marxava el jove pensant que si pogués recuperar la història s’acostaria de nou a Jesús, provant una pregunta alternativa, una la resposta de la qual encaixés en el seu esquema i en la seva falta de llibertat. Però ja és tard, perquè Jesús ja ha dit la seva: ven-ho tot i segueix-me. No vivim nosaltres el mateix tantes vegades? Jesús sí, però a la nostra manera.
La diferència que imaginem entre el jove i nosaltres té el seu parany. Al Crist de l’Evangeli no se li podia canviar. O amb Ell o sols. Sense alternatives possibles ni remeis. I el jove aquí és conseqüent del tot: es dóna la volta i marxa. A nosaltres, en canvi, ens confon un miratge. Perquè pensem que a Jesús ho podem recalibrar a la nostra mesura, en funció del que pensem que ens encaixaria més… Cert que el nostre, tantes vegades, és més aviat un Jesús pensat, imaginat, dissenyat a mig fer entre la nostra imaginació i el nostre instint. Per això és important l’escena de l’Evangeli. Et falto jo, li diu el mestre. Ens falta Ell. El Jesús de veritat, que ens ho donarà tot quan ens servim del nostre, del que Ell ens ha donat abans, per a afirmar-li. Jesús és real, realment salvador. Realment metge; la medicina que ens rescata i ens dóna la vida.