27 març No tan fràgil

Ens acostem a la memòria i a la celebració dels dies de la passió de Jesús. A hores d’ara, la conspiració dels jueus ja estaria quallada. Ho van apostar tot per l’aparent fragilitat de Jesús, que no els semblava ser més que un home entre els homes, un, un qualsevol. Estaven convençuts que podrien arrugar-ho, trencar-ho, fins a acabar amb Ell. Amb l’abandó dels deixebles, amb els insults i flagels, i amb el forat dels claus. Així va ser: la carn del natzarè no va resistir a la pressió del metall i va cedir obrint-se, fins que el ferro de la mort va penetrar en el seu interior aconseguint la fusta de la creu. El van esgotar, ho van esberlar, ho van dessagnar; ho van matar.

Jesús era fràgil, però la seva petitesa no era el que el definia. No ho explicava ni per dins ni per fora. No coincidia completament amb ella. Perquè per dins, en la seva consciència, era lliure, sempre lliure. I per fora, la resurrecció venceria a la mort per sempre. Jesús era fràgil, però pertanyia més a la vida que hi havia en el cor de Déu Pare que a la seva aparent feblesa. Per això va dir que sí a l’encarnació, a l’anorreanet de l’encarnació. També a la pobresa i a la missió universal que se li encomanava. Perquè l’interior del seu cor humà estava teixit pel que coneixia del cor del Pare. De fet, en el seu camí com a home, de la mà de Maria i Josep, es va anar descobrint fill; com ho expressava D. Giussani, va descobrir que “jo-soc-tu-que-em-fas”.

Nosaltres, amb molta freqüència, fins i tot insistint vegades i vegades en la mateixa jornada, estem convençuts que ens podem bastar sols, que el que som, ho permet, definint-nos a nosaltres mateixos. És el mateix que fa el fill de la paràbola de l’Evangeli de la Missa d’avui: dona’m el meu, diu al seu pare, perquè no hagi de dependre de tu… No va trigar a acabar vivint entre porcs, amb el cor ple d’escàndol pel no-res en què es convertia quan era ell-només. Així, sols, emancipats, pel nostre compte i risc, acabem sent només la fragilitat que ens obliga a viure a la defensiva, i que a més fa impossible la caritat. Aquí la vida camina només cap a la vellesa, cap a la victòria definitiva de la nostra decadència. Impressiona que el món hagi trigat tant a vendre’s a l’eutanàsia…

Jesús va viure. Criatura nova, com diu sant Pau en la segona lectura de la Missa. Per a Ell, viure va ser caminar cap a la plenitud. Pel que li diu el pare bo al fill pròdig: tot el meu és teu… Jesús era aparentment fràgil, vencible. Però abans era fill, i llavors definit per un amor invencible, un per sempre total que li aconseguia des del cor de Déu.